Publicitat
Publicitat

DIA MUNDIAL DELS REFUGIATS

“Quan la gent em veu, sap què ens ha fet Al-Assad”

Una jove siriana ferida en un bombardeig a Homs explica el seu periple fins al Raval

Fa només dos mesos que va poder reunir tota la seva família en un petit pis del Raval: els seus quatre fills (el gran, de 10 anys, i els trigèmins, de 7) i el seu home. La Samar (demana que no diguem el seu nom real) va sobreviure a un bombardeig de l’exèrcit sirià a la ciutat de Homs el 2013. Va patir greus cremades a la cara i a gairebé tot el cos i encara s’està recuperant. Aleshores va començar el periple que la va portar fins a Barcelona, passant pel Líban, Egipte, Algèria, el Marroc i Melilla. És una de les poques afortunades que ha aconseguit protecció internacional a Espanya, en l’any en què segons l’ONU s’han batut tots els rècords de població desplaçada per la violència al món: 60 milions de persones que es recorden avui, amb motiu del Dia Mundial dels Refugiats. Espanya només ha acollit el 0,1% dels refugiats que el 2014 van demanar protecció a països de la UE.

“A Síria no ens faltava de res: jo m’ocupava de la casa i el meu home treballava amb un dentista. Teníem casa i cotxe i vivíem bé amb els nostres fills petits”, recorda. La guerra a Síria els ho ha pres tot. Dos anys després de la revolta contra el règim de Baixar al-Assad es van trobar atrapats pel setge de l’exèrcit sirià: “Els rebels eren a un costat i els soldats a l’altre, i la gent al mig”. Un dia va anar a visitar la seva família i va deixar tres dels seus fills amb l’àvia paterna. Va caure una bomba que va matar quatre dels seus familiars i la va deixar marcada per sempre: “Però no m’he d’avergonyir de res. Almenys quan la gent em veu sap què ens ha fet Al-Assad”.

Separada dels fills

A Homs no la podien curar, ni tampoc a Damasc, i van decidir fugir al Líban. “Però allà no ens van voler ajudar, perquè es pensaven que érem rebels”, recorda. La jove no es va poder reunir amb els tres fills que havia deixat a càrrec de l’àvia, i amb el cos destrossat va continuar el seu camí cap a Egipte, quan el govern de Mohammed Mursi encara acollia els refugiats de Síria. “L’hospital públic del Caire era com un mercat: els venedors ambulants hi entraven i en sortien amb menjar, roba i tota mena de coses, i el meu germà va tenir por que patís una infecció”. L’única alternativa era Europa, i un altre germà que tenia a Barcelona va començar a fer tots els tràmits. El temps passava, la noia no millorava i el visat humanitari no arribava. La normativa espanyola impedeix demanar asil a les ambaixades: només es pot fer des d’una frontera. Així que va tornar a emprendre el viatge, amb destinació a la porta del darrere d’Espanya: Melilla.

Van volar fins a Algèria i d’allà van pagar a un transportista (90 euros per persona) que els va portar fins a la frontera del Marroc. Van aprofitar el canvi de torn de la policia per entrar-hi clandestinament. “Em feia mal tot el cos i les ferides encara sagnaven, estava molt cansada, però havia de caminar; què més podia fer?”, explica. D’allà a Nador, on van poder comprar un passaport marroquí (450 dòlars per cap) per entrar a la ciutat autònoma espanyola. Allà van tenir l’ajuda d’un metge, “un català molt bo”, i de l’activista José Palazón. A Melilla tampoc podien fer-se càrrec d’un cas tan greu, però tot i així es va haver d’esperar dos mesos, fins que es van completar els tràmits. “Els deia que el meu germà ens esperava a Barcelona, però tot era molt lent”, recorda.

Curar el cos ferit

El desembre del 2013 Madrid li va concedir la protecció internacional. Va poder instal·lar-se a Barcelona amb la filla que va portar durant tot el trajecte i va començar a rebre tractament a l’Hospital de la Vall d’Hebron. “Només em volia curar i viure en pau amb la meva família”. S’ha sotmès a dues operacions, però espera més intervencions al coll i als ulls. “Els metges m’han tractat molt bé, però tot és molt lent: fa tres mesos que espero cita”.

Ella s’havia pogut salvar, però encara havia de portar els tres fills que havia deixat a Síria i que s’havien instal·lat amb l’àvia en un camp de refugiats de la vall de la Bekaa. “La guerra havia arribat fins allà i patia molt per ells. A més, van començar uns forts temporals de neu i fred. Cada cop que parlàvem per telèfon ploràvem tots”. Els tràmits pels fills encara es van allargar un any més. Quan, per fi, es van poder retrobar, les criatures van veure per primer cop la cara de la seva mare desfigurada pel foc. “Tenien por de fer-me petons, però aviat s’hi van acostumar”, explica.

No s’esperava que la vida a Barcelona fos tan difícil. Ni ella ni el seu home tenen feina i confien que no els retirin l’ajuda del lloguer. Va a classe de castellà, però li costa concentrar-se. “Confio que els nanos estudiaran i tindran un futur, que jo em podré curar i que tindrem feina”, diu. Malgrat tot, se sap afortunada: “Pateixo molt veient la gent a les pasteres: vénen per salvar la vida i acaben morint al mar”.