Publicitat
Publicitat

A l'estiu, tota Gu Kailai viu

En un país on no existeix la separació de poders, no és estrany que molts observadors independents hagin titllat el judici a Gu Kailai com una teatralització o una farsa. No és que Gu, autora confessa de l'assassinat de Neil Heywood, tingués gaires arguments a favor per armar la seva defensa. Un cop va decidir enverinar-lo i incinerar el seu cos per amagar proves, ho tenia difícil per treure's el mort de sobre, mai més ben dit.

Però el seu destí estava més o menys decidit per llinatge polític. La pena de mort en suspensió anunciada ahir així ho fa pensar. Amb la llei a la mà, Gu bé podia haver acabat al patíbul i, en canvi, amb una mica de sort deixarà la presó d'aquí uns quants anys per motius mèdics.

En el cas de Bo Xilai, fill d'un dels revolucionaris immortals del Partit Comunista Xinès, la influència familiar també és innegable, tot i que el seu gran crim probablement té menys a veure amb la corrupció que amb la seva ambició de poder i amb haver-se fet massa evident per aconseguir-lo i posar nerviós un partit en què des de fa temps no escalen pas grans figures, sinó els que menys errors cometen i més discrets es mostren.

Caldrà veure com se'l castiga, però la seva defenestració va ser la decisió més determinant. La dificultat posterior ha estat a l'hora de gestionar la crisi, de garantir, com sempre, que res del que es pacta transcendeixi abans d'hora i evitar que la rumorologia alimenti conspiracions.