Publicitat
Publicitat

Un mal lloc i un autèntic termòmetre bèl·lic

Al Sinaí li ha passat tot per sobre, des de la fugida de Moisès d'Egipte (recordeu: el mar Roig que s'obre en dos i inunda els exèrcits del faraó, etc.) fins als fets d'aquesta setmana passada, quan un escamot terrorista va assaltar una posició egípcia a la frontera amb Gaza, va matar diversos policies, va intentar entrar a la força a Israel, etc. El Sinaí és en un lloc tradicionalment complicat, en un mal moment. En tot cas, és un lloc que és un autèntic termòmetre bèl·lic, un indicador d'alta sensibilitat de la conflictivitat del Pròxim Orient, i així ha sigut sempre.

No cal anar fins a Moisès i el curiós episodi bíblic del retorn del poble jueu, quaranta anys de voltar pel desert i els deu manaments. Anem a la política terrenal més contemporània. Des del 1945, el Sinaí ha estat terreny de confrontació bèl·lica, de negociació, de pau, repetides vegades.

El 1947, quan el pla de partició de la Palestina històrica que va donar peu al naixement de l'Estat d'Israel, el Sinaí, en territori egipci, no va ser disputat ni reivindicat per ningú més. El 1956, quan França i el Regne Unit es llancen a l'absurda invasió militar del canal de Suez per derrotar Nasser (que l'havia nacionalitzat) i són obligats pels Estats Units i la Unió Soviètica a fer marxa enrere, Israel ocupa la península en pocs dies i després és obligat a retornar-la immediatament. El 1967, Guerra dels Sis Dies, nova victòria militar d'Israel, el Sinaí serà la nova trinxera del Pròxim Orient.

Pero la superioritat (militar) d'Israel no serà mai definitiva, lliçó de manual, ja que l'octubre del 1973, amb la Guerra del Yom Kippur, Egipte dóna el primer gran ensurt a Israel, les tropes egípcies recuperen bona part del Sinaí, i al final d'una llarga etapa de negociació, el 1979 torna a mans egípcies a canvi d'un tractat de pau amb Israel.

Pau definitiva? Ni de lluny. Una Primavera Àrab addicional, i el Sinaí torna a ser el teatre on determinats grups volen qüestionar la transició egípcia, el seu president electe (islamista moderat), els seus generals, el mateix govern de la franja de Gaza, la capacitat de resposta militar israeliana… i molta gent a la cuina ha de moure peça. El Sinaí, territori de totes les provocacions, escenari de com pitjor, millor , més que mai.

PUBLICITAT
PUBLICITAT