Publicitat
Publicitat

La investigació de la matança dels 34 miners de Sud-àfrica exculpa el govern de responsabilitats

L'informe sobre la massacre de Marikana retreu a la policia que actués fora de control i sense pla

No hi ha responsables polítics. Gairebé tres anys després de la massacre de Marikana, la comissió judicial que ha investigat la mort a trets de la policia de 44 miners ha exculpat el govern de Sud-àfrica de qualsevol responsabilitat i s'ha limitat a criticar la "manca de comandament i de control". La matança va tenir lloc la tarda del 16 d'agost del 2012, quan els agents van obrir foc contra centenars de treballadors de l'explotació Lonmin, que protestaven des de feia dies per les míseres condicions laborals i de vida al poblat veí.

En aquests tres anys no hi ha hagut cap detenció ni la policia ha obert cap investigació per dirimir responsabilitats. Les famílies dels miners morts, fins i tot, van haver de demanar ajut per poder pagar les despeses de l'equip d'advocats, mentre que el govern ha assumit el cost de la defensa dels governs.

L'informe de la  Comissió d'investigació de la massacre de Marikana, presidida pel jutge jubilat Ian Farlam, no veu responsabilitats en l'acció dels llavors ministres de Mineria i de la Policia. La massacre va deixar bocabadada una ciutadania que no veia tanta brutalitat policial des de les fosques dècades de l'apartheid. Els treballadors havien deixat d'anar als llocs de treball sense comunicar-ho a l'empresa per denunciar que cobraven sous de 400 euros de mitjana en una regió que acumula el 25% de les reserves de platí del món i, de fet, es coneix com el cinturó de platí.

L'encarregat de fer públic el contingut de l'informe va ser el president de Sud-àfrica, Jacob Zuma, que en un discurs televisat va llegir dijous al vespre un resum de les conclusions –un document de més de 600 pàgines–, informa Efe. L'oposició parlamentària havia criticat Zuma per no haver publicat abans les conclusions, ja que Farlam feia setmanes que havia lliurat l'informe.

El jutge no té cap retret per a l'actual vicepresident del govern, Ciryl Ramphosa, un històric de la lluita contra l'apartheid i que el 2012 compaginava la vicepresidència del Congrés Nacional Africà –ANC, per les sigles en anglès– i la direcció de la mina Lonmin.

En una sèrie de correus electrònics fets públics durant la investigació, Ramaphosa, amic personal de Nelson Mandela, a qui els advocats de les víctimes acusen d'instigar la massacre, assegurava haver demanat al govern una ofensiva immediata i contundent contra els miners i així poder reprendre l'activitat minera.

Així, la tarda del 16 d'agost, Zukiswa Mbombo, cap de la Policia de la província on es troba la petita localitat de Marikana, a   un centenar de quilòmetres al nord de Johannesburg, va prendre la decisió de portar a terme l'operació. Així, els policies van començar a disparar contra els centenars de miners que es trobaven en un descampat "sense direcció ni control" ni amb cap mena de tàctica per dispersar-los. El balanç final van ser 44 miners morts.

Les conclusions de l'informe, per contra, acusen el Sindicat de l'Associació de Miners i de la Construcció (AMCU) de no haver estat prou hàbil per convocar els seus afiliats durant les jornades prèvies de protestes. Els aldarulls i els enfrontaments entre la policia i els treballadors van deixar 10 morts més, entre els quals, alguns agents. Per als propietaris de la mina, la multinacional Lonmin, Farlam té també retrets, perquè entén que no va fer prou per aturar les protestes ni protegir els treballadors que decidien baixar a la mina.

Marikana, tres anys després

Tres anys després de la massacre, poca cosa ha canviat a la localitat de Marikana, i pocs treballadors consideren que ha millorat les seves situacions personals, informa Reuters. Les tensions laborals al sector miner de Sud-àfrica han continuat després de la matança, i els miners han intentat que les grans empreses que exploten els rics subsòls augmentin els sous per deixar enrere condicions de vida miserables. A Marikana, al poblat muntat al voltant de Lonmin, moltes de les cases no tenen ni llum ni aigua potable.

"Entenc que l'informe ja ha sortit, però no em satisfà gaire. No ha canviat res, aquí", il·lustra Samkelo Mkhize, un exminer de Lonmin de 33 anys, que lamenta que ningú "no actuï", malgrat que "el govern ha admès que van fer alguna cosa malament".