El moment d’Europa
La Unió Europea ha quedat atrapada en una teranyina que va de Moscou a Londres i Washington. Amb una nova Casa Blanca que anuncia la fi de l’aliança històrica a banda i banda de l’Atlàntic, i un president, Donald Trump, que ja celebra un pròxim desmantellament del projecte europeu i engega indirectes amb ferum de guerra comercial entre el sector automobilístic dels Estats Units i el d’Alemanya; amb la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, anunciant que la negociació del Brexit arrencarà des de la línia dura, enfortida -ella sí- pel suport transatlàntic i aferrada al discurs del control de les fronteres, i amb una Rússia a l’expectativa, exercint de poder a l’ombra, intuint vents favorables.
Què més necessita la UE per despertar a la seva nova realitat? Europa ja no tornarà a ser mai la mateixa perquè el món ja no és el mateix. Ni la seva demografia, ni la seva fortalesa econòmica enfront de nous poders globals. En un escenari de replegament, de xocs de nacionalismes i de renúncies a les solucions col·lectives dels problemes, la UE només hi té les de perdre. El seu és un projecte construït (amb deficiències) sobre la cessió de sobirania i la comunitarització de recursos i polítiques. Però el veritable perill de la UE no és Donald Trump, sinó la seva pròpia debilitat per superar qualsevol desafiament.
El futur més immediat de la Unió es juga ara al nord i al sud del Rin, entre França i Alemanya, i en els resultats de les pròximes eleccions a l’Elisi i la cancelleria. Malgrat que el president de la Comissió estigui en retirada -incapaç de reaccionar amb contundència a l’hostilitat declarada de Trump- i que el nou president del Parlament Europeu, l’exberlusconià Antonio Tajani, avisi que ell aspira a seure “al seient del darrere” perquè la seva vocació no és tant ser un primer ministre com un portaveu, la UE ja no té cap més alternativa que reaccionar i “començar a cuidar-se a ella mateixa”, com va dir Merkel. “Europa té el seu destí a les mans”, responia la cancellera al menyspreu de Trump. Però, en realitat, el destí d’Europa és en mans de Berlín. Ara i després de les eleccions del mes de setembre perquè -guanyi Angela Merkel o Martin Schulz- res no pot canviar a la Unió sense el pes econòmic i polític d’Alemanya. És Merkel qui ha d’entendre que l’Europa que ha travat aquests anys, amb mà dura per l’austeritat i indulgència amb les violacions democràtiques d’alguns companys de taula, no tan sols està esgotada, sinó que s’ha convertit en el moll de l’os d’aquesta crisi existencial.
L’eix París-Berlín-Brussel·les
En aquesta nova etapa, la cohesió entre París, Berlín i Brussel·les és imprescindible. La UE té on aferrar-se, si vol. Cada sanció exemplaritzant contra les multinacionals evasores d’impostos la reconcilia una mica més amb una ciutadania castigada per les desigualtats. Cal una nova política econòmica per recuperar el creixement. I és imprescindible no caure en l’aïllacionisme. Cada menyspreu del nou president dels EUA obre noves vies diplomàtiques entre aliats bandejats. A Brussel·les asseguren que més d’un govern despitat ja ha passat per la capital comunitària parlant d’intensificar relacions. Ara són els europeus els que han de decidir quin tipus de relació volen tenir amb Londres i Washington. Però, sobretot, han de decidir quina Unió Europea volen, perquè d’això en dependrà el seu lloc al món.
