Una nova oposició russa treu el cap
Les desenes de milers de persones, la majoria joves, que el 26 de març es van manifestar pels carrers d’unes cent ciutats russes -grans, mitjanes i petites-, amb crits bens forts contra la corrupció, no són les continuadores de les mobilitzacions de fa cinc anys contra el frau electoral de Vladímir Putin. Amb tot, sí que hi comparteixen un nexe emblemàtic: la figura d’Aleksei Navalni, el jove advocat i bloguer que l’hivern del 2011 i la primavera del 2012 va ser investit líder per les més de 100.000 persones que omplien l’avinguda Sàkharov de Moscou. Passats cinc anys, i esquivant intimidacions, Navalni se sent capaç de desafiar Putin en les eleccions presidencials del 2018. Si d’aquella quasi revolta va poder emergir el lideratge de Navalni és perquè aquells carrers atapeïts eren l’expressió de la Rússia dels 35 milions d’usuaris d’internet, i de molta gent que havia començat a viatjar. Era l’anomenada Primera Rússia, com va explicar la sociòloga Natàlia Zubarévitx: la de les noves classes mitjanes de les ciutats russes amb més d’un milió d’habitants. Classes mitjanes que, amb no poca ingenuïtat, van creure que la democràcia era a tocar i que, en comprovar que Putin era més fort del que es pensaven, o bé se’n van anar a casa a pair la frustració o bé van marxar del país. Els que el 26 de març van desafiar el règim a Moscou i Sant Petersburg, però també als Urals, al Caucas, a Sibèria i fins i tot a l’extrem oriental -les Segona, Tercera i Quarta Rússia de la sociòloga Zubarévitx-, han sintonitzat amb el que quedava d’alguna de les freqüències del 2011- 2012. Han escampat crits contra la corrupció amb fastigueig, ràbia i sense por.
Els activistes i agitadors són joves, molts estudiants d’entre 15 i 20 anys, addictes a les xarxes socials, i sense cap perspectiva de futur perquè saben que els millors llocs estan reservats per a les elits. Nois i noies els pares dels quals van viure el fracàs de les reformes de Gorbatxov, el capitalisme salvatge de Ieltsin i ara l’autocràcia de Putin.
No és gens casual que qui ha sigut posat en el punt de mira sigui el primer ministre i expresident, Dmitri Medvédev, a qui els revoltats acusen de ser el més corrupte de tots. Medvédev va arribar a ser la gran esperança de molts demòcrates liberals russos que el veien com l’hereu de Putin, fins que la tardor del 2011 l’amo del Kremlin va anunciar que tornaria a fer d’amo.
Els confiats liberals es van sentir estafats en descobrir que Medvédev no era el desitjat recanvi sinó un buròcrata que havia fet de comparsa de Putin. I ara, vist des del carrer, Medvédev és un titella que cal abatre. Sembla que a Rússia s’està gestant, doncs, una nova oposició democràtica que té poc a veure amb el neoliberalisme ieltsinià personificat pel malaguanyat Borís Nemtsov, assassinat ara ha fet dos anys.
Amplis sectors de la societat associen Nemtsov i la coalició que dirigia amb les privatitzacions delictives de la propietat soviètica. Massa passat, doncs, per tenir futur. De futur, ara com ara, en té Aleksei Navalni i sobretot els joves que imprevisiblement han sortit al carrer. No hi ha cap dubte que el Kremlin desplegarà un arsenal de propaganda presentant els nous mobilitzats com a antipatriotes o “agents de l’estranger”. Els revoltats no ho tenen fàcil, però a mitjà i llarg termini el temps va a favor d’ells. Sembla que, finalment, la Rússia de Putin estrena un nou recorregut històric.
