Publicitat
Publicitat

Els oblidats del genocidi yazidita

La població que va poder fugir de la matança el 2014 malviu sense ajuda en camps de refugiats a Turquia

El genocidi contra els yazidites, perpetrat per l’Estat Islàmic (EI), constitueix una de les matances més greus de la història moderna. Ara, tres anys després de la tragèdia, pocs recorden aquell 3 d’agost del 2014 al matí a la muntanya de Sinjar, al nord de l’Iraq, on centenars de yazidites van ser assassinats o capturats com a esclaus en mans de l’EI, que els considera infidels. El Raed -nom fictici-, d’uns 25 anys, ha pogut escapar-se unes hores del camp de refugiats on viu a Midyat -al territori kurd de Mardin, a Turquia, prop de la frontera amb Síria- per desplaçar-se a la ciutat propera de Diyarbakir i gaudir d’unes hores de llibertat.

Per al tercer aniversari de la matança -considerada genocidi el 2016 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides-, la seva idea era “organitzar una manifestació”, però la direcció del camp de refugiats -controlat pel govern turc- els va advertir que havien d’explicar-los exactament què volien fer, declara el Raed. “Vam dir-los que volíem denunciar que l’Estat Islàmic havia assassinat els yazidites, però ens van prohibir escriure les paraules estat i islàmic juntes a les pancartes reivindicatives”, continua relatant.

Decebuts, els yazidites, que comparteixen el camp amb més refugiats sirians, van decidir abandonar qualsevol commemoració de la massacre. “Si no podem citar el nom dels nostres assassins, hem decidit no fer cap protesta per recordar el que va passar el 3 d’agost del 2014”, explica el Raed, que abans d’haver de fugir caminant fins a Turquia amb l’entrada de l’EI a la zona de Sinjar treballava de mestre de llengua àrab.

Qui són els iazidites?

Abandonats a la seva sort

En la memòria dels milers de yazidites supervivents, els successos d’ara fa tres anys seran recordats també per haver-se sentit abandonats pels seus protectors. “No vull entrar en temes polítics, però quan l’Estat Islàmic va començar a atacar-nos, alguns yazidites que col·laboraven amb el govern regional kurd ens van dir que ens protegirien, però van ser els primers a fugir amb grans cotxes amb els peixmergues [combatents kurds de l’Iraq]. I la gent ordinària i pobra va quedar atrapada enmig del caos i els enfrontaments”, lamenta. Seguidament, els jihadistes van executar nois i homes que rebutjaven convertir-se a l’islam, i unes 2.000 dones van ser segrestades i utilitzades com a esclaves sexuals.

Des de l’any 2015 -moment en què l’EI va ser expulsat de Sinjar- fins a l’abril del 2017 s’han trobat 1.500 cossos de yazidites al nord de l’Iraq, i també s’hi han descobert un mínim de 35 fosses comunes, malgrat que les xifres poden ser més elevades.

Ja han passat tres anys i la situació dels yazidites refugiats a Turquia ha empitjorat. Si bé abans el Raed vivia només amb yazidites en un camp a Diyarbakir, on gaudien de parcs, accés lliure a l’exterior i organitzacions que dinamitzaven el recinte, ara es queixa de la situació actual a Midyat, on van ser reallotjats a finals del 2016 pel govern turc. “Al nou camp no tenim arbres, tot i que les temperatures són molt altes ara a l’estiu; les tendes on dormim són molt petites; no hi ha organitzacions externes, i disposem de pocs permisos per sortir del camp”.

Condemnats al desterrament

Malgrat que l’anomenat califat islàmic perd terreny a Síria i l’Iraq a causa de l’ofensiva de la coalició internacional, el Raed explica que la majoria dels yazidites que viuen al seu camp no es plantegen tornar a la muntanya de Sinjar. “No hi tornarem mai més. Hi ha molta violència, molts grups controlen diferents àrees i hi ha molta inestabilitat; mai ens sentirem segurs a la nostra regió. Només pots tornar-hi si formes part d’un bàndol, però els grups van canviant de territori i llavors et tornes a trobar enmig de problemes”.

Els yazidites són una comunitat religiosa minoritària amb unes creences i pràctiques de milers d’anys. Els que no han sigut assassinats els darrers anys a mans de l’EI s’han desplaçat a diferents territoris kurds -uns 450.000-. D’altres viuen en camps a Turquia o Síria i alguns han pogut arribar a Europa. Aquesta última opció és la que el Raed veu més viable. “L’únic que busco és un lloc per viure tranquil i en pau, lluny de bombes, assassinats i sang”.

Ara la comunitat yazidita haurà d’afrontar el difícil camí cap a la rehabilitació, amb la incertesa i el neguit de no saber si es repetirà una nova matança en el futur. Desenganyats tantes vegades, el Raed ja no espera res en concret de ningú, malgrat que qualsevol ajuda els podria ser útil. “No demanem res específicament, bàsicament perquè no tenim res”.

Què va passar el 3 d'agost del 2014?

L’Estat Islàmic va ocupar la regió de Sinjar, al nord de l’Iraq, sense trobar resistència. Una bona part dels peixmergues [combatents kurds de l’Iraq], que havien de protegir la zona, es van retirar sense avisar ni emetre cap ordre d’evacuació a la població local. Els jihadistes aleshores van executar nois i homes que rebutjaven convertir-se a l’islam, i unes 2.000 dones van ser segrestades i utilitzades com a esclaves sexuals.