Publicitat
Publicitat

EDIFICI POLÈMIC

Una empresa amb capital espanyol ha pagat l'obra

El peveter olímpic de Londres, la Torre Eiffel del segle XXI

Londres estrena amb les olimpíades una torre de 115 metres d'alçada. Dissenyada per l'artista Anish Kapoor, es vol convertir en la Torre Eiffel del segle XXI, però ja ha rebut una allau de crítiques.

La competència per dominar l'horitzó de Londres sempre ha sigut dura, però la torre de l'Òrbita Olímpica ha acabat imposant la seva silueta, si més no fins que arribi el pròxim contrincant. S'ha de dir que no és amor a primera vista. A primer cop d'ull, l'observador no entrenat només pot distingir un incomprensible manyoc de tubs d'acer, 2.000 tones per ser exactes, comprensiblement patrocinat per ArcelorMittal Orbit (el principal productor d'acer del món i que compta amb capital espanyol).

Amb 115 metres d'alçada, els humans que fan cua per visitar-la són formigues. Al seu costat, fins i tot l'estadi i la resta d'edificis del parc olímpic semblen de joguina. Amb dos miradors a diferent nivell, la torre ofereix les vistes més noves i fins ara desconegudes de Londres. Els turistes menys contagiats per l'esperit de superació i l'amor a l'esport tenen la possibilitat de pujar en ascensor, i després desafiar el vertigen i el mareig davallant per una escala de cargol amb més de 450 esglaons.

La torre és un projecte ambiciós en tots els aspectes. D'una banda, suposa un equilibri delicat entre art i enginyeria. De l'altra, vol robar el cor als londinencs i esdevenir el nou símbol de la ciutat. Els seus creadors són prou carismàtics per sortir-se'n, però tot i així no serà una tasca fàcil. En poques setmanes, aquest monstre d'acer ja ha hagut d'afrontar fortes crítiques, incloent-hi les del seu propi creador. Els pares de la idea són Anish Kapoor i Cecil Balmond. El mateix Kapoor ha descrit la torre com una "estructura maldestra, malgirbada, com si tingués els colzes apuntant cap enfora". Però aquest caos també és el seu atractiu principal. És una estructura metàl·lica, però per sobre de tot és una gran escultura.

Superada la impressió inicial, l'observador pot apreciar la calidesa del color. Vista de prop, la torre pren una qualitat orgànica. Els tubs van i vénen, es cargolen sobre si mateixos, s'estiren amunt i avall. Quan el visitant entra a la torre, més aviat se sent abraçat. És fàcil tenir la sensació d'estar viatjant a l'interior d'una balena, o de ser testimoni privilegiat en una classe de fisiologia d'un ésser fantàstic.

Un altre factor sorprenent és com Kapoor i Balmond capgiren la lògica de l'escala. Per fora es tracta d'un gegant que encongeix el mateix parc olímpic. Un cop a dins, tot és a mida humana. Aquest és potser un dels trucs més intel·ligents d'una llarga llista la humanitat del projecte. La idea de Kapoor i Balmond no és imposar un monument. No volen fer empetitir el visitant. El monument està a la disposició del ciutadà, l'ajuda a acostar-se i apreciar millor la seva ciutat. No és una bellesa fàcil, però és una bellesa serena.

Dinou euros l'entrada

Aquest principi cívic va rebre el primer cop quan, traint la idea original, es va anunciar que durant les olimpíades es cobraria entrada: 19 euros. Sense timidesa, el primer a tirar llenya al foc de la polèmica va ser Kapoor. "Francament, és caríssim, però s'ha de pagar d'alguna manera". Amb unes despeses oficials de 28 milions d'euros, el turista olímpic serà el primer a contribuir.