06/01/2013

El pitjor Congrés de la història

3 min
El Congrés recompta els vots per declarar oficialment la victòria d'Obama.

Eren les sis del matí del dijous 2 de gener, i un taxista que volava pels carrers foscos de Washington parlava tan alterat com si estiguéssim atrapats en un embús. Feia poques hores que la Cambra de Representants havia evitat la caiguda en el cèlebre abisme fiscal , en una votació al més pur estil Congrés: tard, malament i dilatant dos mesos més l'autèntica decisió, que és la de les retallades. "¡Ah, el Congrés..!", cridava el conductor. "Sap què és el Congrés? ¡Una pila de fanàtics que no volen arribar a cap compromís amb Obama perquè els molesta que sigui negre!"

Ah, el Congrés. La primera institució definida a la Constitució. El primer entre iguals en un sistema de poders dividits. Mals temps per a la seva reputació.

I no ho diu només el taxista d'una ciutat tan demòcrata que Obama hi va guanyar amb el 91% dels vots, sinó que l'acord és general: el 112è Congrés dels Estats Units, que va quedar dissolt dijous passat, ha estat el més "inútil", "improductiu", "disfuncional", "incompetent", "inefectiu" i "menyspreable" de la història, per citar algun dels epítets amb què els mitjans han acomiadat els congressistes. El Congrés del do nothing , el recorden amb xifres: el que menys lleis ha aprovat des del 1947 -a causa, en gran part, de la polarització política provocada per una presidència de to progressista en matèria social i fiscal i un legislatiu dominat a la cambra baixa per la marea del Tea Party en contra del gran govern, que ha convertit el Partit Republicà en el partit del no.

Un exemple: la Cambra de Representants ha votat a favor del rebuig de la reforma sanitària d'Obama... trenta-tres vegades. Trenta-tres, ho han llegit bé. Sabent totes trenta-tres que el text no guanyaria al Senat, dominat pels demòcrates. La qüestió era marcar posició.

Per això el taxista de Washington es va quedar curt i va ser superat pel governador de Nova Jersey, el republicà Chris Christie, que dijous va deixar com un drap brut la cambra baixa i el seu speaker (portaveu), John Boehner. Christie havia suplicat que just abans de dissoldre's, el Congrés aprovés d'una vegada un primer paquet de 9.000 milions de dòlars per a la reconstrucció de cases i negocis afectats per l'huracà Sandy . Però Boehner, superat pel drama del fiscal cliff , va retirar la llei de l'ordre del dia. Christie, un republicà desvergonyit de Nova Jersey que hauria pogut fer un paper als Soprano , es va desfogar així: "És per coses com aquesta que els americans odien el Congrés. Nova Jersey i Nova York som dos estats donants. Enviem a Washington molts més diners dels que mai rebrem en despesa federal. ¿I en aquesta hora d'ajuda desesperada triguen sis vegades més a ajudar els damnificats pel Sandy que el que van trigar a ajudar els afectats pel Katrina ? Ja fa 66 dies i encara estem igual. Vergonya per a tu, Congrés, vergonya".

Una presa de pèl

Que el Congrés no és la institució més popular d'Amèrica no és d'ara. Mark Twain ja en va escriure àcids acudits. Però avui en dia, quan la gent anem amb un pam de llengua fora i a la feina s'exigeixen resultats immediats, la quantitat de temps que el Congrés gasta per ocupar-se del problema més simple (i sovint per acabar ajornant-lo) és una presa de pèl. I aquest mal, extensible a tots els parlamentarismes, és especialment profund als Estats Units, on el Congrés no és un simple legislador, sinó un cos amb funcions executives, començant per la confirmació de tots els secretaris del govern i els jutges del Tribunal Suprem.

¿Canviarà alguna cosa amb el nou Congrés? ¿Hi tornarà la responsabilitat? No ho sembla. Abans-d'ahir, quan es va constituir el nou Parlament, sorgit de les eleccions del novembre, la representant Michele Bachman va penjar a Twitter un missatge ufanós: "Avui al migdia he introduït la primera llei del 113è Congrés: el rebuig de la reforma sanitària d'Obama en la seva totalitat".

stats