DICTADURES AL MÓN
Internacional 18/10/2015

El 40% de la població mundial viu encara sota una dictadura

En una dècada les llibertats es deterioren tot i que mai hi havia hagut tantes democràcies

Marta Rodríguez
5 min
Gràfic dictadures

BarcelonaBielorússia acaba de fer eleccions presidencials. Abans d’acabar l’any se’n faran a l’Aràbia Saudita, l’Azerbaidjan, la Costa d’Ivori o Burkina Faso. Les urnes han sigut el símbol més gràfic de sistemes democràtics però tots aquests països -la llista és, evidentment, més llarga- suspenen en qualitat democràtica i, en molts casos, són directament dictadures que maquillen el seu règim autoritari amb plebiscits o comicis manipulats.

“Són dictadures”, remarca Abel Escribà, professor lector al departament de ciències polítiques i socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Institucions i think tanks elaboren cada any rànquings sobre les llibertats del món i sovint no hi ha coincidència plena, perquè per mesurar-les es prenen “valors en termes parlamentaris o socials”, explica Joan Botella, catedràtic i actual degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

És per això que, de vegades, dictadures formals com la Cuba de Castro se situen en el mateix nivell que un govern electe com la Rússia de Putin. En el cas cubà, com assenyala el degà, les polítiques socials del règim “encaixarien amb una visió democràtica”, mentre que el govern rus o el de l’hongarès Viktor Orbán té comportaments “autoritaris” malgrat la convocatòria d’eleccions. “La qualitat de la democràcia es mesura també pel tractament que reben dones i minories”, il·lustra Botella.

Gràfic distribució llibertat

La democràcia liberal consagra la divisió de poders, un procés electoral “lliure i competitiu” i garanteix el respecte als drets civils i polítics de la ciutadania. Fora de la suma de tots els factors només hi ha dictadures, insisteix Botella, que afirma que “guanyar en escons no et converteix en democràcia”. Segons Freedom House, la llibertat és la primera víctima en la batalla contra el terrorisme global iniciada fa una dècada. Amb tot, el seu rànquing consagra un 46% d’estats lliures, un 28% de parcialment lliures i el 26% restant com a directament dictadures.

Una de les classificacions mundials que pren el pols a les democràcies i les dictadures és el que elabora el Center for Systemic Peace dels EUA, reproduït en aquest article. En ell s'elabora un llistat on es té en compte qüestions com ara la legitimitat o l'efectivitat política al costat d'altres com el desenvolupament humà o econòmic.

Eleccions manipulades

Efectivament, cada cop més els autoritaris s’avenen a referèndums o plebiscits, fent servir “tots els recursos de l’Estat per guanyar-los”, des de la compra de vots amb la redistribució de riquesa entre afins, les intimidacions o directament la manipulació, assenyala el professor de la UPF. Res a veure, doncs, amb la democràcia. Fins i tot un règim de partit únic com la Xina organitza eleccions per renovar el seu cap. És una manera de “sobreviure”, assenyala Escribà. Per al degà Botella, el preu d’aquest model mixt és un estat “amb el pitjor dels dos mons, amb desigualtats socials extremes i control polític del Partit Comunista”. De fet, un 47% dels dictadors arriben al poder gràcies a successions i eleccions controlades pel mateix règim. L’objectiu final i únic és concentrar i mantenir el màxim de poder sense riscos ni sorpreses, per això es desplega l’aparell repressiu i intimidatori, malgrat que, com a Rússia o Birmània, es donin petits espais a opositors i crítics i no necessàriament s’intervingui en l’esfera privada.

Hi ha, però, grans riscos en l’ús indiscriminat de la força perquè, com va passar a la Primavera Àrab a Tunísia, la repressió violenta contra els manifestants que reclamaven democràcia va acabar estenent el suport popular a la revolta i, sobretot, va acabar posant “a prova la lleialtat de l’exèrcit” al règim desobeint ordres que anaven en contra de la població. “Contràriament al que es creu, els exèrcits no són els que més es resisteixen al poder sinó que cedeixen per no posar-se en risc i per a la supervivència del règim”, explica el professor de la UPF.

No és que de cop i volta les cúpules militar es converteixin en demòcrates, sinó que, com es va veure a Burkina Faso o a Egipte, la negativa a la mà dura contra els civils és una estratègia per no tacar-se més les mans davant de la societat o la comunitat internacional i, de passada, assegurar-se un lloc preeminent per al control de la situació un cop el règim ha caigut, amenaçant amb cops d’estat, per exemple, si els nous dirigents democràtics volen passar comptes per fer justícia.

Onades i contrareformes

Hi ha hagut tres grans “onades de democratització” que han comportat que, actualment, el 60% de la població del planeta visqui en un règim lliure, mentre que el 40% restant pateix algun dels sistemes autocràtics. El 1828 marca la primera de les etapes, que dura un segle, i recull el fruit de la Revolució Francesa i l’americana, tot i que les dones i minories ètniques queden al marge del sufragi. Al segle XX el període d’entreguerres és especialment dur i es produeix una involució democràtica, amb la irrupció de personatges com Hitler, Mussolini o Franco. No serà fins a finals de la Segona Guerra Mundial quan les potències perdedores -Alemanya, Àustria, Itàlia i el Japó- viren cap a la democràcia. És la segona gran onada, que es dóna per acabada el 1962, mentre l’Amèrica Llatina s’omple de dictadors.

La tercera i última onada arrenca amb Revolució dels Clavells de Portugal del 1974, segons el politòleg nord-americà Samuel P. Huntington. Fins aquell any, tres quartes parts dels estats estaven sota el jou de totalitarismes. Des d’aleshores, una trentena de països s’han democratitzat: Espanya, a l’Amèrica Llatina, les repúbliques exsoviètiques, les Filipines o Corea del Sud, per citar-ne uns quants. Però seguint el cicle d’onada i contraonada, caldrà estar atent on queda la “regressió democràtica” i la devaluació de la qualitat de la llibertat originada des del 2006 en països com Veneçuela, Rússia, Nigèria o el Pakistan, com apunta el professor de la Universitat de Stanford Larry Diamond a In search of democracy. Durant la Guerra Freda només un 36% dels règims caiguts van esdevenir democràtics, mentre que ara la xifra se situa en un 68%. “Una altra qüestió és quan dura la democràcia guanyada”, apunta Escribà.

La transició a la democràcia no sempre arrenca amb una dictadura, sinó que de vegades ho fa des d’un sistema de partit únic (el PRI a Mèxic, el 2000 amb unes primeres eleccions competitives) o com Alberto Fujimori al Perú, que després de ser escollit democràticament es va fer un autocop d’estat. A l’Àfrica, els processos de descolonització els van acabar liderant en molts casos homes forts locals -titelles- de la vella potència que, amb ajut de la metròpoli o sense, han acabat desembocant en règims autoritaris o directament estats fallits.

Escribà assenyala un altre factor: sense blocs ideològics s’ha accentuat “la pressió internacional per a la democratització” dels autoritaris. El problema és que, com apunta Botella, “la implantació des de dalt d’un model liberal en un país acaba en fracàs”, com a l’Iraq o l’Afganistan després de les invasions nord-americanes.

stats