Les poloneses trenquen esquemes
Des de fa sis mesos Ewa Kopacz és primera ministra de Polònia i res no fa pensar que la seva missió pugui tenir més límits que els de l’estabilitat governamental i els terminis electorals. Un mandat de plena normalitat, doncs, i paga la pena remarcar-ho. ¿Qui hauria gosat preveure-ho fa 25 anys, amb la ideologia sexista i la moralina catòlica intentant omplir tot allò que deixava buit en l’estat el comunisme en retirada? Tot i el mite d’Anna Valentinowicz -l’activista de les Drassanes Lenin que, en ser despatxada, va provocar l’esclat del 1980-, imaginar dones presidint governs no formava part del marc mental de Lech Walesa. Sent president de la República, el líder de Solidaritat va nomenar una primera ministra, Hanna Suchocka, però només per 15 mesos, per apedaçar fins a les eleccions la majoria parlamentària esquerdada. Una d’aquelles maniobres de la vella política de la segona meitat del segle XX, en què les dones, o bé eren cridades a governar masculinament -Golda Meir, Indira Gandhi o Margaret Thatcher- o bé se les col·locava en escenaris de provisionalitat on poguessin exercir el seus atributs femenins de sensatesa i paciència.
És el paper que li va tocar jugar a Portugal el 1979 a Maria de Lourdes Pintasilgo, encarregada de gestionar en cinc mesos el pas de la legalitat revolucionària a la constitucional. La professora Lidia Gueiler, presidenta interina a la Bolívia del 1979, va tenir menys sort: al cap de vuit mesos els militars la van fer fora literalment a empentes. A l’Europa postcomunista els dos perfils de dona estadista -el genuïnament femení i el diguem-ne thatcherià masculinitzat- han estat representats per Kazimira Prunskiene, la primera ministra de Lituània que va posar les bases de l’estat del benestar, i per Vaira Vike-Freiberga, la presidenta de Letònia que va impulsar els canvis constitucionals per impedir la legalització del matrimoni homosexual.
Mai en ‘prime time’
En els 22 anys que separen el nomenament de Hanna Suchocka del d’Ewa Kopacz, les dones poloneses han hagut de lliurar una autèntica cursa d’obstacles per defensar el seus drets, de vegades atacats des dels despatxos oficials. La primavera del 2009, el cap de la radio pública Michal Chomyszyn emetia una circular en què vetava la presència de veus femenines en els informatius de màxima audiència. Les notícies del prime time no podien ser explicades per dones perquè, segons els buròcrates, les veus masculines tenen més força, més credibilitat. El veto es feia extensiu a les dones que truquessin a la ràdio: es barrava el pas a la ciutadania femenina disposada a debatre qualsevol qüestió. Finalment els buròcrates se la van haver d’embeinar, però el que resulta més alarmant d’aquest episodi és que va tenir lloc no pas sota el mandat dels ultracatòlics germans Kaczynski -declaradament sexistes i homòfobs- sinó quan ja feia un any i mig que governava el liberal progressista Donald Tusk, actual president del Consell de la UE, i precisament el predecessor de Kopacz. “És difícil ser dona a Polònia”, exclamaria aquells dies l’escriptora Manuela Gretkowska, fundadora del Partit de les Dones de Polònia. Dies no gaire llunyans en què les dones que qüestionaven el masclisme, reivindicaven el mateix salari per la mateixa feina i lluitaven per la despenalització de l’avortament eren titllades de conflictives. I, si calia, d’antipatriotes.
