Barcelona1. Eurotúnel: el salt al tren
El conflicte laboral de l’empresa de ferris MyferryLink al port francès de Calais ha sigut el detonant de la crisi que aquest estiu ha enfrontat França i la Gran Bretanya per la gestió de la immigració. Amb els vaixells aturats, molts camions han hagut d’esperar el seu torn a l’Eurotúnel, una circumstància que alguns immigrants que fa mesos que intenten entrar al Regne Unit han aprofitat per fer el salt. S’amaguen entre els camions que embarquen als trens que circulen per sota el canal de la Mànega i quan arriben a sòl britànic demanen asil. El diari britànic The Guardian publicava ahir el testimoni d’un jove sirià que explica com n’és de perillós el viatge: “Cal coratge per saltar damunt els trens, no et pots rendir, i has de ser prim i estar en forma”. Almenys nou persones han mort al túnel en les últimes setmanes. Tot i que el govern de David Cameron ha utilitzat el cas per atiar el seu discurs euroescèptic, el cert és que els fluxos són molt petits. Al costat francès de la frontera, al campament batejat com La Jungla, no hi ha més de 3.000 persones esperant per saltar. La majoria són eritreus, etíops, sudanesos, afganeos i sirians, per tant, potencials candidats a la protecció internacional.
2. El canal de Sicília: la ruta més perillosa
Una Líbia enfonsada en el caos des de la intervenció militar de l’OTAN en plena revolta contra Gaddafi s’ha convertit en la principal porta de sortida de l’Àfrica. Menys de 300 quilòmetres separen el port de Zuwara, a l’oest del país, de l’illa italiana de Lampedusa. En un estat fallit, les màfies fan l’agost amb desenes de milers de refugiats de Síria, Somàlia, el Sudan, Eritrea o Nigèria, que fugen de la violència i la guerra, i joves subsaharians que intenten el somni europeu. Els encabeixen en precàries embarcacions que fan del seu últim viatge el més lucratiu. Uns dos mil han mort al Mediterrani des que ha començat l’any, segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions, i això sense comptar els centenars que es van ofegar en el naufragi de dimecres. Les xifres constaten que és la frontera més mortal del món per als immigrants. Ahir van ser rescatats 116 nàufrags d’una barcassa prop de Líbia. Després del naufragi de Lampedusa, l’octubre del 2013, Itàlia va engegar una operació en solitari, batejada Mare Nostrum, amb un cost mensual de 9 milions d’euros. El novembre de l’any passat va dir que no tenia més fons i l’agència europea de protecció de fronteres, Frontex, va posar en marxa un dispositiu molt més reduït i que no té com a objectiu salvar vides. Els socis europeus s’han compromès a posar més recursos, però ahir mateix la Comissió Europea els renyava per no fer els deures.
3. Les illes gregues: una crisi sobre l’altra
Com si no en tingués prou havent d’afrontar la pitjor crisi econòmica i política que viu el país des del final de la dictadura, el govern grec ha d’actuar com la frontera d’Europa amb un Pròxim Orient en flames. Una frontera formada per més de sis mil illes, algunes tan properes a Turquia que la gent hi arriba nedant. L’ONU va alertar divendres que Grècia ha acollit 124.000 immigrants des del gener, més de la meitat de tots els que han intentat arribar per mar a Europa. El govern grec els trasllada tan ràpid com pot de les illes, destinacions turístiques per excel·lència, cap al continent i els documenta perquè puguin continuar el seu viatge. Ningú no vol quedar-se al país més colpejat per la crisi de l’euro. El camí segueix cap a Macedònia, Sèrbia i Hongria (també fronteres calentes) i d’allà cap a Alemanya o els països escandinaus, els que més compleixen els tractats en matèria de protecció internacional. Mentrestant, els socis de la UE són incapaços d’articular una política comuna en la matèria, i el projecte de la Comissió de racionalitzar l’acollida amb quotes vinculades a la situació econòmica i la població de cada país ha quedat en no-res. La immigració, tant com l’economia, tensiona al màxim les costures entre el nord i el sud, i l’est i l’oest d’Europa.
