Una dècada a les presons de Rússia

The New York TimesHan passat deu anys, deu anys que he viscut a les presons i als camps de treball de la nova Rússia. Moltes coses han canviat en aquest temps. El meu fill gran té la seva pròpia filla, que ja no és cap nadó. És la meva néta, a qui mai he arribat a veure. Els meus fills més petits, a qui vaig deixar quan tenien quatre anys, ja són més alts que jo. La meva filla està a punt de graduar-se i la meva dona s'ha quedat sola.

El món sencer ha canviat. La meva família em diu que no reconeixeria Moscou: s'hi han construït molts edificis nous i la gent té un aspecte diferent, menys soviètic. Lluny de tots aquests canvis, el meu món segueix pràcticament quiet: hi ha poca diferència entre el camp de barraques de la frontera xinesa, on vaig passar la primera part de la meva condemna i les barraques on sóc ara, a la frontera amb Finlàndia. La gent també és igual: cadascú amb els seus pensaments i el seu destí trist.

Un poder congelat i rígid

Però tot i els anys que han passat, mai he format part d'aquest sistema tancat i segueixo l'actualitat de Rússia i la resta del món. He vist com el meu país ha incrementat el preu del petroli i el gas. Els salaris també han pujat. Però els preus de béns i habitatges s'han disparat. La vida en moltes ciutats russes és més cara que als Estats Units i a Europa. Les raons són prou conegudes: monopolisme estatal i corrupció en una administració ineficient, tot plegat conseqüència d'un poder implacable i de la seva centralització excessiva en mans de l'executiu. Molta gent amb talent està abandonant el país, més de dos milions de russos han marxat en deu anys. Un poder central inamovible i fora de control està perdent la capacitat d'adaptar-se a un món que cada cop canvia més de pressa. És incapaç d'oferir una visió atractiva de futur. És per això que ni els diners, ni els esforços per tenir un discurs global atractiu, ni tots els èxits tècnics tenen efecte. Una societat congelada i rígida no ofereix esperança als joves.

Avui el sistema que mou el país s'anomena Vladímir V. Putin. Pot canviar? No vull donar una resposta categòrica: l'ésser humà és una criatura massa complicada per fer-ho. Però les possibilitats són poques, com també ho és la probabilitat que el cercle de Putin li permeti cedir els seus poders presidencials, encara que sigui temporalment, una segona vegada. No podria controlar el que vingui després d'ell.

A Rússia, el nombre de ciutadans partidaris d'una transformació democràtica més enllà del règim de Putin està disminuint, mentre que les posicions radicals augmenten a poc a poc. Això, sens dubte, només pot donar un líder tan radical com ho és la crisi actual. Dit d'una altra manera, no importa què faci Putin, Rússia corre el risc de veure un altre règim autoritari després del seu.

Quan un règim ha entrat en una fase de degeneració irreversible sense saber-ho i és reticent a oferir als seus oponents l'espai per exercir una veritable competència política, l'única esperança de canvi és l'èxit d'un moviment de protesta pacífica que tingui un suport ampli.

Un moviment així existeix a Rússia, i el seu objectiu és forçar la part racional de l'elit governant a negociar la direcció i la velocitat de les reformes necessàries. No només per escoltar amb condescendència, sinó per pactar i dur a terme les accions acordades.

Protesta pacífica

Però l'oposició només obtindrà la victòria si pot posar el règim a judici. La societat, sobretot els joves, és molt conscient de la diferència que hi ha entre paraules i fets. Cal una protesta pacífica perquè una de violenta podria portar ciutadans espantats i polítics moderats a llançar-se als braços del règim.

Què hauria de fer l'oposició si aconsegueix els seus objectius? Sobretot ha de recordar que un cop aconsegueixi la victòria és molt important superar el desig de venjar-se dels seus perseguidors i també donar-los una oportunitat per participar a decidir el camí del país.

En segon lloc, haurà de reconèixer la necessitat de comprometre's en la lluita pel canvi. L'experiència històrica ens ensenya que la societat només ha estat capaç de sortir per si sola d'una catàstrofe imminent quan els reformistes han trobat la força i el coratge necessaris per arribar a un acord amb els seus oponents. L'oposició ha de ser influencial! Sense influència no hi haurà democràcia!

El moviment opositor rus ha d'inspirar-se en Nelson Mandela, que va ser capaç d'elevar-se per sobre dels greuges personals i dels prejudicis racials i de classe per portar la seva societat al llarg del difícil camí que va de la guerra civil a la pau social. La genialitat de Mandela és que quan va sortir de la presó, en lloc de tancar la porta a la cara als seus carcellers, va deixar-la oberta perquè poguessin sortir amb ell.

D'home més ric de Rússia a presoner polític

Khodorkovski és considerat l'enemic número u de Vladímir Putin. L'origen del conflicte que va acabar tancant entre reixes el que va ser l'home més ric de Rússia es remunta als primers anys de la presidència de Putin. Khodorkovski era el propietari de la petroliera Yukos, un oligarca que va beneficiar-se de la caiguda de l'URSS per fer fortuna. Putin va posar una norma no escrita però molt clara als oligarques i Khodorkovski la va ignorar: si ells no criticaven la política del president, ell no tocaria les seves butxaques. Tot i l'advertiment, Khodorkovski va convertir-se en un dels principals crítics del règim i va finançar partits de l'oposició mentre acusava públicament de corrupció el cercle més íntim de Putin al Kremlin. El 2003 va ser arrestat a l'aeroport de Novosibirsk, acusat d'evadir impostos als anys noranta. El govern va congelar els actius de Yukos per acabar controlant l'empresa, que va fer fallida en mans del Kremlin. El 2005 va ser condemnat a nou anys de presó i enviat a Sibèria. El 2008 començava una vaga de fam sense èxit, poc després va ser acusat de més delictes: robatori i blanqueig de capital. Després de dos anys de judici, el 2010 va ser condemnat a catorze anys més de presó. Amnistia Internacional el considera presoner de consciència.