Publicitat
Publicitat

AMÈRICA LLATINA

Colòmbia ja dissenya el dia després de la pau

Les converses amb les FARC se centren en els processos de justícia i en la restitució de les víctimes

Passat el punt crític del segrest d’un militar colombià al novembre, les converses de pau entre el govern i la guerrilla de les FARC continuen a l’Havana. Dos anys de negociacions per posar fi a una guerra que ha segat la vida a 200.000 persones en cinc dècades. La bona notícia és que ningú s’ha aixecat de la taula, malgrat que el conflicte segueix actiu i els nombrosos bastons a les rodes que hi han posat. “Hi convergeixen molts interessos econòmics, polítics i estratègics”, resumeix César Niño, professor de relacions internacionals de la Universitat Santo Tomás de Colòmbia, per a qui la presència de l’ex secretari general de l’ONU Kofi Annan i el fet que els Estats Units hi hagin enviat un delegat especial suposen un “gran aval” al procés.

Però ara la pau es veu més que mai a tocar. Primer, per “l’enfortiment” de “la política de seguretat democràtica” de Colòmbia i l’afebliment de la guerrilla, i, després, per una planificació temàtica que permet avançar més que en anteriors ocasions. És el que assenyala John Zuluaga, advocat i investigador del Centre d’Estudis de Dret Penal i Processal Penal Llatinoamericà (Cedpal), per a qui “el cessament real d’hostilitats” per totes bandes “és la condició determinant” per donar per acabada la guerra entre guerrilles, forces de seguretat i paramilitars.

Ningú s’atreveix a posar data a la rúbrica de pau però l’optimisme va guanyant adeptes i fins i tot el president colombià, Juan Manuel Santos, de visita oficial a Espanya, afirma que les converses avancen en la bona direcció. En una entrevista a El País assegura que les FARC hi estan més compromeses que mai. Tenint en compte que la Constitució no li permet presentar-se a la reelecció el 2018, Santos s’hi juga passar a la història com l’home que ha portat la pau. “El president Santos -subratlla César Niño- es creu aquest procés, a diferència de l’expresident Álvaro Uribe, que s’oposava al diàleg”.

Sigui com sigui, en aquests dos anys s’ha avançat però és ara quan ha arribat l’hora de la veritat, perquè els negociadors tenen sobre la taula dos temes clau: què passa amb les víctimes i com s’implementen els acords de pau en el postconflicte. Són “dos aspectes fonamentals per a la sostenibilitat i el suport legal” dels eventuals pactes, assenyala Christian Voelkel, analista per a Colòmbia del Crisis Group, que augura negociacions “dures i lentes”.

Com es poden aplicar les mesures que surtin de l’Havana? És el que en resolució de conflictes s’anomena justícia transicional, que consisteix “en processos i mecanismes judicials i no judicials dirigits a confrontar abusos a gran escala del passat i determinar els seus responsables”, explica Zuluaga.

En un escenari de pau, Colòmbia preveu posar en marxa una Comissió de la Veritat que, segons Volekel, ha de donar veu a les parts afectades per “saber què va passar” en les dècades de conflictes i que hi hagi un “reconeixement dels danys” ocasionats a la societat. “No hi haurà pau sinó hi ha justícia penal davant els abusos dels drets humans”, indica l’analista del Crisis Group, que deixa clar que tant la societat com la classe política no conceben “l’amnistia general”. En aquesta línia, Zuluaga afegeix que l’efectivitat de la Comissió de la Veritat passa perquè disposi de “recursos, independència i prou facultats d’investigació”.

Sense amnistia, afirma César Niño, la pregunta pendent de respondre a l’Havana és com es reintegrarà a la vida cívica “uns guerrillers que veuen en el crim un negoci més lucratiu”. Els Estats Units han demanat l’extradició de milicians a qui acusa de narcotràfic, així que Voelkel apunta que caldrà donar-los alternatives prou atractives perquè es desmobilitzin i alhora acontentar Washington amb una política antidrogues potent.

Els negociadors han pogut escoltar 60 representants de les víctimes de totes les bandes que s’han traslladat fins a l’Havana per deixar sentir el seu testimoni més humà. El cas colombià té l’especificitat de restituir la terra als camperols i propietaris a qui es va obligar a abandonar-les i ara, quan les reclamen, pateixen una exasperant burocràcia, indica Zuluaga.