26/02/2016

Partida entre el Kremlin i el jihadisme

3 min

Amb l’escalada a Síria, Moscou se sent quasi compensat de tres dècades d’humiliacions que van començar amb la retirada de l’Afganistan i la pèrdua d’influència al Pròxim Orient arran de les guerres dels aliats occidentals contra Saddam Hussein. Tot plegat acompanyat d’una forta pressió islamista al Caucas. Quasi compensat, però no pas del tot. El Kremlin no sembla que en tingui prou amb operacions d’expansió i fins i tot de revenja, i sembla disposat a servir-se de la guerra contra el jihadisme per intensificar la influència a l’Àsia Central, en la línia de Vladímir Putin de restablir al màxim els contorns dels temps soviètics. Una estratègia que ja li va bé a l’islamisme per justificar actes violents, i que també complau els musulmans russòfons aliats de Putin que més senten a tocar l’amenaça islamista. És des d’aquesta òptica que Putin planteja la lluita contra el jihadisme com l’objectiu prioritari de la CEI -la Comunitat d’Estats Independents, deu antics estats de l’URSS- i també de l’OTSC, l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, considerada l’OTAN postsoviètica. El Kremlin alerta que entre 5.000 i 7.000 combatents de l’Estat Islàmic provenen de països membres d’aquests dos organismes i per això els insisteix que cal coordinar i engegar una força transfronterera antijihadista. Una iniciativa que provoca el vol i dol a països com el Kazakhstan i l’Uzbekistan -que es malfien de les intencions imperials del Kremlin-; que és ignorada pel cada cop més occidentalitzat Turkmenistan, i que se senten empesos a acatar tant sí com no el Kirguizistan i el Tadjikistan, els més pobres i de fronteres més vulnerables.

Reclutaments a la regió

L’Estat Islàmic recluta cada cop més combatents al Tadjkistan, on la guerra civil dels 90 entre russòfons d’una banda i islamistes i liberals de l’altra va deixar oberta una gran fractura social i identitària. Una via d’odi per on el jihadisme ha anat penetrant els últims anys com a reacció al sectarisme religiós i cultural imposat per la nomenklatura governant aliada de Putin: s’han prohibit noms de pila musulmans, s’han fomentat els caràcters ciríl·lics per escriure la llengua pròpia i s’ha arribat a obligar els homes a afaitar-se la barba. Una suma de greuges que ha anat convertint el Tadjikistan en una autèntica fàbrica de jihadistes. De portes endins, el Caucas rus i especialment el Daguestan és on l’Estat Islàmic concentra més nuclis de reclutament. I si bé el Kremlin dóna prioritat a la repressió política i a les operacions militars, ressonen cada cop més veus d’assessors com Serguei Markedónov que, recordant precisament els errors russos al Tadjikistan i a Txetxènia, aposten per acompanyar la força amb mesures d’integració social i econòmica que allunyin la població musulmana del Caucas del jihadisme. Suggeriment il·lustrat que no sempre és escoltat als despatxos del Kremlin, on predominen les fórmules de resolució violenta de conflictes: és la visió dels silovikí, la dels antics kagebistes i uniformats que van fer pujar Putin al poder.

Però la visió de la jugada que es té als EUA -on importen, i molt, els moviments de l’Estat Islàmic- la dóna el Centre d’Estudis Internacionals i Estratègics de Washington quan recalca que no menys de 2.500 musulmans russos han ingressat a l’Estat Islàmic, i que cal no perdre de vista una dada: que el 40% dels russos de religió musulmana no amaguen la seva simpatia pels diversos corrents polítics de l’islamisme.

stats