27/03/2015

Per què Putin sedueix i fascina?

3 min

Estem assistint a episodis en què el putinisme sedueix polítics i intel·lectuals tant europeus com nord-americans. ¿Som davant d’alguna cosa semblant a la fascinació que va exercir l’estalinisme sobre acadèmics i escriptors del món occidental, tant comunistes com liberals? Cal modular les respostes i alhora no perdre de vista els posicionaments inquietants dels últims mesos. Em vénen al cap converses que vaig tenir el 1976 amb el periodista i exmilitant del POUM Víctor Alba, acabat d’arribar de l’exili. En aquells dies, mentre els mitjans procomunistes l’acusaven de ser de la CIA -pel fet d’haver sigut professor de la universitat nord-americana de Kent-, Alba continuava preguntant-se com gent formada i llegida havia pogut dedicar la vida a la devoció a Stalin: ¿com era possible que poetes tan celebrats com Rafael Alberti, Miguel Hernández, Nicolás Guillén i Pablo Neruda dediquessin poemes al dictador? I per què un escriptor liberal com José Bergamín s’hi havia desfet en lloances? Doncs els perquès serien semblants al del grup de professors britànics de Cambridge aplegats al voltant de Harold Adrian Russell -conegut com Kim Philby- que van militar en la fe soviètica i els seus serveis secrets, decebuts per la miopia apaivagadora europea que havia fet possible l’arribada i l’expansió de Hitler.

Aquella narrativa estalinista sembla haver-se reciclat en relat putinista. I, com en temps soviètics, l’aparell de propaganda funciona a ritmes frenètics. Fa unes setmanes, des de Moscou, el periodista Bricio Segovia exposava algunes dades: amb 200 milions d’euros a l’any -una tercera part del pressupost nord-americà de propaganda-, el Kremlin escampa el seu missatge a través de set canals de televisió i una agència de notícies i el fa arribar a més llocs que no pas Washington. El resultat és que milions de persones queden convençudes que Ucraïna ha sigut víctima d’un cop feixista, que l’annexió de Crimea i la intervenció al Donbass són legítimes i que la Unió Europea està en una espiral de decadència, econòmica i moral, que la portarà a una fallida que serà alliberadora per als ciutadans. Milions de convençuts estan cridats a ser la coreografia dels moviments geoestratègics del Kremlin amb governants consolidats o polítics amb expectatives: ¿qui hauria dit que el conservador primer ministre hongarès, Viktor Orbán, o que la candidata presidencial de la ultradreta francesa, Marine Le Pen, expressarien la seva sintonia amb Putin? Més encara: ¿com s’ha gestat la simpatia del socialdemòcrata president de la República Txeca, Milos Zeman? Un altre socialdemòcrata, l’alemany Matthias Platzeck, expresident de l’estat de Brandenburg, també s’ha apuntat als elogis al Kremlin. ¿I com ha sigut la connexió entre un home de Syriza, l’actual ministre d’Exteriors grec, Nikos Kotzias, amb l’ultra Aleksandr Duguin, l’ideòleg de Putin? Darrere de tanta seducció treuen el cap els interessos, especialment el gas que rep Orbán i els 9 milions d’euros transferits a Le Pen, el primer tram d’un crèdit de 40. Entremig, oligarques russos -que si viuen a Rússia és perquè obeeixen Putin- han comprat els diaris britànics The Independent i London Evening Standard, i el francès France-Soir. Mentrestant, què fan intel·lectuals nord-americans com Stephen F. Cohen, de la Universitat de Princeton, beneint l’estratègia putinista? Per desestabilitzar la UE, Putin compta amb el populisme, de dreta i d’esquerra, com l’aliat instrumental. Però l’aliat ideològic de debò, el de més càrrega emocional, és l’austeritat econòmica gestionada per una Europa fàbrica de gent desenganyada. I predisposada a ser seduïda per redemptors.

stats