Publicitat
Publicitat

ECONOMIA I REVOLTES

El repte econòmic dels islamistes al poder al Marroc, Tunísia i Egipte

La recepta islàmica: caritat i liberalisme

Liberalisme i caritat. Aquests són els dos ingredients de la recepta econòmica dels partits islamistes que governen avui Egipte, Tunísia i el Marroc. Fins fa poc a la llista negra d'Occident, perseguits pels règims del nord d'Àfrica, la Primavera Àrab els ha convertit en els nous responsables de la política econòmica. El seu primer repte és a l'interior: donar respostes als joves que han dit prou i reclamen viure amb dignitat i justícia social. El segon desafiament el tenen a l'exterior: donar garanties als organismes econòmics internacionals i les empreses estrangeres per reflotar unes economies devastades per la fuga dels turistes i dels capitals, porucs en vista de la inestabilitat política.

"Quan vam arribar al poder ens vam trobar que el vell règim havia buidat les arques públiques", explicava Rida Chkoundali, assessor econòmic dels islamistes d'Ennahda, el primer partit del govern de Tunísia, en una jornada organitzada a Barcelona per l'Institut Europeu de la Mediterrània. El país té un nivell d'inversió estrangera molt baix per al mercat interior, que només arriba al 5% dels projectes. El percentatge s'inverteix en el mercat destinat a l'exportació. "Tunísia sempre ha estat un país obert a les inversions, però mai s'havia invertit en la gent: el creixement no és una garantia de desenvolupament", apuntava. A més de confiar en la banca islàmica, el nou govern espera impulsar un paquet de privatitzacions per atreure inversió estrangera.

El principal problema és la legió de llicenciats a l'atur, per als quals Chkoundali reclamava "feines de valor afegit" i "una redistribució més justa dels beneficis". I encara que no ho diguin, els nous governs senten la pressió que els carrers es tornaran a omplir molt aviat si l'economia no millora.

Els islamistes tunisians insten a "una profunda cooperació amb Espanya, França, Itàlia i Grècia" però alerten que la crisi a Europa "ens força a obrir-nos a nous mercats com el Brasil, Turquia, Xile i la Xina". El seu programa també defensa "la promoció del sector privat, lluitant contra la corrupció i promovent la transparència, i afavorint business environment al país". Fins a la revolta de l'any passat, era impossible fer negocis al país sense omplir les butxaques del clan Ben Ali: l'últim any del règim s'havien registrat 700 demandes per corrupció; l'any passat se'n van presentar més de 100.000. La iniciativa conjunta pública i privada és un altre dels pilars del govern d'Ennahda, així com "l'economia social via associacions i cooperatives". També aposten per regularitzar l'economia submergida.

Garantia a la inversió estrangera

El discurs dels homòlegs marroquins és calcat: "El nostre programa econòmic es basa a mantenir les relacions comercials amb Europa i els Estats Units i obrir-nos també a nous camps" apuntava Abdeslam Ballaji, diputat del Partit de Justícia i Desenvolupament, que governa en coalició amb els liberals conservadors de l'Istiklal. "Volem mesures per combatre la pobresa i millorar els nivells de vida", afegia.

De manera més o menys explícita, els nous governs islamistes del nord d'Àfrica s'emmirallen en la Turquia dels seus correligionaris de l'AKP d'Erdogan, un país democràtic on governen els islamistes i que està capejant prou bé fins ara la crisi econòmica. "El que no pot ser és que Turquia, amb una demografia i recursos semblants, produeixi quatre vegades més que Egipte", apuntava Abdalhafez Elsawy, assessor econòmic dels Germans Musulmans, que es van imposar en les eleccions del 17 de juny. Els islamistes egipcis prometen també "un marc de seguretat jurídica" als inversors.

Albert Alsina, responsable del Fons Mediterrània Capital, que inverteix al Marroc, Tunísia i Algèria (amb Telefónica, Gas Natural i La Caixa), apuntava a la jornada algunes pistes de com veuen els nous governs els inversos estrangers. "Estem extremament satisfets de com funcionen les nostres empreses a la regió: n'hi ha que han tingut creixements de dos i tres dígits". Alzina reconeixia que les revoltes van crear alarma: "Al principi vèiem la Primavera Àrab amb precaució, amb l'expectativa d'esperar i veure el resultat, però el que sentim ara dels nous governs sona com música per a les orelles".