Publicitat
Publicitat

LA FERIDA QUE NO ES TANCA

Tres anys després del terratrèmol 350.000 persones no tenen casa

La reconstrucció d'Haití no avança, tot i l'ajuda milionària

Pocs dies després del terratrèmol del 10 de gener del 2010, Reginald Boulos va obrir les portes del seu local de desballestament de cotxes per a unes 14.000 persones desplaçades. Set mesos després, preocupat per recuperar el seu negoci, va pagar a cada família uns 300 euros a canvi que tornessin als seus barris devastats. En aquell moment el gest de Boulos, metge i magnat, va ser molt criticat, però ara el govern haitià i les instàncies internacionals recorren a la mateixa estratègia, i les "ajudes al retorn" s'han convertit en l'eina principal de reassentament.

Una realitat en oberta contradicció amb les promeses que van seguir al desastre, quan el món aspirava no només a refer Haití, sinó a reconstruir-lo del tot. El pragmatisme actual indica un reconeixement que tot i els milers de milions de dòlars gastats -i els milers de milions més assignats al país que no s'han arribat a invertir- la reconstrucció amb prou feines ha començat i 357.785 haitians encara malviuen en 496 campaments.

"Si et fixes en la situació i com està tot, dius: «Gairebé tres anys després, on collons és la reconstrucció?»", deia Michèle Pierre-Louis, ex primer ministre d'Haití. "Si es pregunta què ha sortit bé i què ha sortit malament, la resposta és que gairebé tot s'ha fet malament. Algú hauria d'assumir responsabilitats".

L'anàlisi de tots aquests diners -almenys 5.700 milions d'euros gastats fins ara- ajuda a explicar per què no hi ha un resultat palpable en l'esventrada capital del país, on l'únic resultat que el món pot presentar és haver acabat, per fi, de retirar-hi la runa. Més de la meitat dels diners s'han destinat a l'ajuda humanitària, que salva vides i alleuja la misèria, però comporta alts costos i no deixa una empremta permanent: les tendes de campanya s'esquincen, l'aigua i els aliments d'emergència es consumeixen, els treballs temporals s'acaben i els refugis, clíniques i escoles provisionals no estan dissenyats per durar.

De la resta, només una part s'ha dedicat estrictament a la reconstrucció. La majoria d'ajudes s'han destinat a programes costosos, com la construcció d'autopistes, la prevenció de la sida i projectes fora de la zona del desastre, com un parc industrial al nord i un hospital universitari al centre. Només una petita part de la despesa total -162 milions d'euros- s'han invertit en la necessitat més bàsica: allotjaments segurs i permanents. "L'habitatge és difícil i complicat, i la majoria de donants se n'han desentès", va dir Josef Leitmann, gestor del Fons de Reconstrucció d'Haití.

Més enllà dels números, la reconstrucció ha estat l'últim capítol de la tradicionalment conflictiva relació entre Haití i els seus donants. Bill Clinton, enviat especial de les Nacions Unides per a Haití, va invocar el mantra "reconstruir millor que abans" que havia importat de la seva experiència després del tsunami de l'Àsia. I la llavors secretària d'Estat, Hillary Rodham Clinton, va instar els donants a deixar de treballar al voltant del govern haitià perquè ho fessin amb els Estats Units, i deixar de finançar "un conjunt dispers de projectes ben intencionats" en lloc de fer "inversions més profundes a llarg termini".

Sense un pla financer detallat per ordenar les prioritats de reconstrucció, els donants van invertir en els sectors que havien finançat abans del terratrèmol -transport, salut, educació, aigua i sanejament- i la meitat d'aquests recursos es van destinar a projectes iniciats abans del 2010. A més, molts dels diners assignats no s'han arribat a invertir. "No és un problema de la disponibilitat, sinó de la capacitat per gastar", va dir Rafael Ruipérez Palmero, tècnic espanyol de desenvolupament. Dels 75 milions d'euros destinats per Espanya a les infraestructures de sanejament de l'aigua per lluitar contra el còlera, només se n'han invertit 15.