Internacional 01/07/2016

La retirada sorpresa de Johnson aboca els 'tories' a un duel

Dos ministres conservadors es postulen per succeir Cameron en el lideratge del partit i del país

Quim Aranda
5 min
Theresa May

LondresNova jornada d’esdeveniments inesperats a Westminster. Boris Johnson, exalcalde de Londres i la figura més popular del Brexit, va renunciar ahir a presentar candidatura al lideratge del Partit Conservador britànic. Considerat per molts el successor obligat de David Cameron després del resultat en el referèndum del dia 23, Johnson s’ha apartat de la cursa “després d’haver consultat col·legues i en vista de les circumstàncies [que s’han produït] al Parlament”. Es referia a l’inesperat pas fet per Michael Gove, ministre de Justícia, que poques hores abans havia anunciat que optaria a la màxima posició del govern del país. Gove havia estat colze a colze amb Johnson durant la campanya per sortir de la Unió Europea (UE), i havia reiterat nombroses vegades que no pretenia ocupar Downing Street. Era considerat l’aliat clau perquè l’exalcalde assaltés el poder.

En pagament per la victòria del Brexit, Johnson ha rebut la mateixa moneda amb què ell ha pagat a Cameron, company des de l’escola secundària a l’elitista Eton, però a qui ha combatut incansablement en la campanya. Sense el suport de Gove, la figura de Johnson, que uns veuen massa frívola i d’altres desorganitzada, no tenia gaires esperances de guanyar una aposta en principi més senzilla que fer sortir el Regne Unit de la UE.

Michael Gove

Comunicat sagnant

En un comunicat demolidor i una entrevista a la BBC, Gove va clavar el tret de gràcia a Johnson: “Volia ajudar a construir un equip darrere de Boris Johnson perquè [creia que] un polític que ha argumentat per sortir de la Unió podria dur-nos a un futur millor. Però a contracor he arribat a la conclusió que el Boris no pot proporcionar el lideratge ni construir l’equip per a la tasca que hem d’afrontar”. En una setmana, el ministre de Justícia, de 48 anys, ha acabat amb la carrera de Cameron, amb qui l’unia una amistat personal extensiva a les famílies, i amb la de Johnson.

L’exalcalde de Londres ha fet bona la maledicció de Michael Heseltine, candidat favorit per substituir Margaret Thatcher, quan el 1990 la Dama de Ferro va ser foragitada del number 10 arran de les discrepàncies amb el partit sobre Europa. Aleshores, contra pronòstic, un desconegut John Major va arribar al lideratge tory. Ara hi arribarà algú que no partia com a favorit: Theresa May, ministra de l’Interior i alternativa preferida entre la militància conservadora segons algunes enquestes. A May, que ahir també es va postular, la pot beneficiar la identificació que es pot fer entre ella i Margaret Thatcher, l’única dona que fins ara ha sigut premier del Regne Unit. Els antecedents socials i econòmics de totes dues, però, són molt diferents.

La d’ahir va ser una jornada humiliant per a l’exalcalde Johnson. Alhora que rebia la ganivetada per l’esquena de Gove, la ministra May n’hi clavava una per davant igual de dolorosa. May, que havia fet una discreta campanya a favor de quedar-se a la UE i que sempre ha sigut considerada una euroescèptica pragmàtica, es va burlar de les capacitats negociadores del col·lega de partit quan s’oferia com a nova premier. Unes capacitats que seran imprescindibles per establir un diàleg constructiu amb la Unió en els pròxims mesos.

“L’última vegada que [Johnson] va negociar amb els alemanys, va tornar amb tres canons d’aigua seminous”, va dir. May feia referència a les gestions fetes pel llavors alcalde per reprimir possibles repeticions de les revoltes que van sacsejar la ciutat i el país l’estiu del 2011, arran de la mort a mans de la policia d’un jove de raça negra al barri de Tottenham. La ministra de l’Interior, però, va prohibir l’ús dels canons i va fer del tot inútils les gestions de Johnson.

A diferència de Gove, en anunciar la candidatura May va fer una intervenció programàtica. “Brexit significa Brexit”, va subratllar per incidir que no hi haurà segon referèndum ni una continuïtat a la UE “per la porta del darrere”. May considera clau l’accés al mercat únic però també rebaixar les xifres actuals d’immigració, la quadratura del cercle de la nova relació del Regne Unit amb la UE.

Sense anticipades

En cas d’arribar a Downing Street, la candidata es va comprometre a no avançar les eleccions -una manera de dir als diputats que facin campanya per ella i per tenir garantida la feina els pròxims quatre anys- i a no desencadenar el procés de sortida de la UE mentre no hi hagi una estratègia consensuada entre totes les forces polítiques del país per dur-lo a terme. Igualment, May va prometre que no hi haurà pressupost d’emergència, com havia amenaçat el ministre del Tresor, George Osborne, en cas de Brexit.

La ministra va tenir paraules per a tots els sectors del partit. Als més liberals els va prometre que el Regne Unit no renunciaria a la Convenció Europea dels Drets Humans, una política per a la qual no hi ha consens entre els tories. Als sectors més populars els va assegurar que lluitaria contra les “injustícies” que condueixen a les desigualtats. I va afegir: “Si sou d’una família de classe treballadora, la vida és molt més difícil del que es pensen molts polítics”.

Alguns sectors de l’establishment britànic consideren que, com a dona, May pot entendre’s molt millor que un home amb la cancellera Angela Merkel. La severitat que transmet la seva figura també ajuda a establir un paral·lelisme amb Merkl que podria afavorir-la.

A més de May i Gove -els aspirants més sòlids-, hi ha tres candidats més a premier. Són Stephen Crabb, ministre de Pensions i Treball; Liam Fox, exministre de Defensa, i la secretària d’estat d’Energia, Andrea Leadsom. L’ocupant de Downing Street sortirà de la votació final entre els 125.000 militants tories, que només podran triar entre els dos competidors que designi el grup parlamentari. L’escollit es coneixerà el 9 de setembre.

El que ahir i en les últimes jornades s’està vivint a Westminister fa que la sèrie anglesa de la BBC House of cards, basada en una novel·la homònima sobre les cuites dels conservadors després de la caiguda de Thatcher, sigui poc més que un episodi d’ Els Teletubbies.

D’altra banda, la baralla entre els laboristes continua sent a mort entre els 172 diputats que han desafiat el lideratge de Jeremy Corbyn i contribueix a l’agitació general de l’escenari polític britànic post-Brexit. Ahir Angela Eagle va ajornar el seu anunci previst per postular-se com a candidata alternativa a Corbyn, que obriria un procés d’eleccions internes dins del partit. Amb tot, la portada del nou número de The Economist era aclaridora sobre l’estat de la situació que viu el país: “Anarquia al Regne Unit”.

stats