Publicitat
Publicitat

UN PAÍS EN LLUITA

Tot i els avenços dels rebels, el règim d'Al-Assad manté el pols

La revolta a Síria, encara lluny d'un desenllaç

El març del 2011 a Síria va començar una revolta similar a la d'altres països àrabs: la gent sortia al carrer per demanar drets i llibertats. La resposta del president del país, Baixar al-Assad, i dels seus aliats més pròxims va ser la violència. Una part de la població, amb ajut de l'exterior, van optar per respondre. Gairebé 17 mesos després el país viu en plena guerra civil. I les solucions són cada dia més difícils.

La batalla d'Alep

Per què és més important per al règim que per als rebels?

El 18 de juliol l'oposició va aconseguir el seu cop més gran: una bomba va matar el cunyat del president, el ministre de Defensa i dos alts càrrecs. No va haver-hi imatges ni detalls, però el reconeixement del règim en confirmava les morts.

Després de les primeres batalles a Damasc, on el règim va aconseguir imposar-se, el centre neuràlgic del conflicte es va moure cap a Alep. És la ciutat més gran del país i tan important com la capital. Després de dues setmanes els rebels resisteixen en els barris que controlen -gairebé la meitat de la ciutat- i han aconseguit capturar alguna base militar i comissaria.

Si mantenen Alep i bona part del nord davant del potent exèrcit sirià serà un cop molt dur per al règim. Si, en canvi, perden no deixarà de ser una derrota previsible i ho tornaran a provar. El desgast és la base d'una força tan irregular com la dels rebels sirians.

Els rebels avancen

Per què l'oposició comença a fer front a tot un exèrcit?

La novetat més important dels últims dies ha estat l'avenç de les forces rebels. Què ha passat? Almenys tres coses importants. Primer, cada cop són més. Entre desertors i civils hi ha més sirians disposats a lluitar. A més, cada cop arriben més jihadistes que aprofiten la inestabilitat al país per guanyar influència, bases i adeptes. És difícil quantificar-los i fàcil exagerar-ne la importància, però hi són. Que cada cop hi hagi més rebels combatent permet obrir fronts a tot el país. Durant la batalla d'Alep l'exèrcit ha de continuar vigilant Damasc i altres ciutats; són massa forats.

Segon, els rebels estan cada dia que passa més ben preparats. Entre les armes que arriben de Turquia -amb diners saudites- i de Qatar i les que capturen quan assalten bases militars del règim, tenen un arsenal més bo. A més, dominen ja un bé preuat de les insurgències: les bombes casolanes. L'exèrcit ja no es pot moure amb calma pel país; en qualsevol lloc pot esclatar una emboscada.

Tercer, els combatents contra Al-Assad es coordinen millor. Els Estats Units han ajudat, de moment, amb material no letal: intel·ligència, diners i comunicació. Els comandants dels rebels sirians són a Turquia. Les relacions dels grups dispersos són millors. Una base militar turca acull un centre d'organització rebel. No només hi planegen atacs, també les forces especials de Qatar hi entrenen candidats. A Líbia van fer el mateix.

Si els rebels aconsegueixen preservar una part del nord del país es pot convertir en el Bengasi sirià: s'hi podran instal·lar tropes i diplomàtics per acabar d'organitzar la resistència i conèixer els rebels.

L'última carta d'Al-Assad

Per què una guerra no és tan fàcil de guanyar?

L'exèrcit sirià encara té les millors armes -poder aeri i arsenal químic- i, malgrat els milers de desertors, el nucli del règim alauita està gairebé intacte: només n'ha fugit un grapat. Els llocs claus de poder estan en mans de membres de la mateixa confessió que la família Assad, l'alauita.

Després de mesos de lluita -per convicció o por- pocs càrrecs de confiança han fugit. El règim no s'enfonsarà com un castell de cartes. A més, de moment, l'Iran i Rússia els continuen donant suport total. Tots acceptarien la marxa del president, però sense un canvi de règim. L'oposició no ho permetrà. Aquesta era la solució del pla de Kofi Annan. La seva dimissió, dijous, és una prova més que aquesta opció no ha tingut èxit.

El principi del final

Quins fets poden accelerar la caiguda?

Hi ha tres fets que podrien accelerar el final del règim. Primer, un augment espectacular de les desercions. El control rebel d'una part del territori podria permetre que més soldats s'atrevissin a canviar de bàndol. Les derrotes militars i la seguretat de no poder governar de nou també pot fer que més gent abandoni un règim a la deriva.

Dos, un cop d'estat des de dins contra el president. Facilitaria noves negociacions, però seria difícil que acabés amb la guerra. Ha mort massa gent.

Tres, el final del suport militar de russos i iranians. Els vaixells que arriben al port de Tartús i els avions que sobrevolen l'Iraq des de l'Iran són la base de la força del règim.

Els interessos del món

Per què Síria és important per a alguns països?

L'Iran és el gran aliat de Síria. El domini alauita -una branca del xiïsme- a Síria fa que l'Iran tingui amics des de la seva frontera amb l'Afganistan fins al Mediterrani, amb Hezbol·lah al Líban. Si perd la peça siriana l'Iran es quedarà sense gran part de la seva capacitat d'influència: no és el mateix, per exemple, amenaçar Israel des del Líban amb Hezbol·lah i el suport sirià que sense tenir-lo.

Les monarquies del Golf -les grans enemigues de l'Iran a la regió- i els Estats Units saben que tenen opcions d'un govern aliat a Damasc. Seria una gran victòria. Rússia té a Síria l'única base militar marítima fora del país i compren moltes armes. A més, mentre les potències occidentals estiguin pendents del Pròxim Orient dedicaran menys temps a vigilar Moscou (i Pequín). Rússia, per si de cas, ja ha temptejat el Vietnam, Cuba i les Seychelles com a seus per possibles noves bases militars.

La victòria difícil

Què passarà si els rebels sembla que guanyen?

Si els rebels arriben a Damasc o, de sobte, comencen a sumar victòries importants, caldrà veure on es refugia el cor del règim sirià amb les seves armes. El més probable és que ho faci al voltant de Latakia, a la costa nord, territori tradicionalment alauita. És improbable que un nou govern sirià permeti un estat alauita en el seu territori, i el conflicte podria durar.

Una altra opció és la guerrilla o el terrorisme. A l'Iran li pot convenir el caos per entrar en una possible negociació sobre el futur de Síria, en què fins ara no han estat convidats. De moment, el poder militar és del règim, però els rebels aprenen i creixen ràpid. Ningú no sembla capaç de guanyar aviat, si no hi ha sorpreses.