Publicitat
Publicitat

L'acord amb l'Iran allunya la guerra nuclear però no porta la pau

Cinc claus de l'escenari que deixa l'acord nuclear amb l'Iran

Les bones paraules i els somriures dels representats de les delegacions que durant 20 mesos han estat negociant per arribar a  l'acord nuclear són una bona pista per endevinar que darrere dels qualificatius de "dia històric" s'amaga un punt d'inflexió. No és que l'Iran entri a formar part com un més del que s'anomena comunitat internacional, però la signatura de Viena sí que es dibuixa com un pas vital perquè el Pròxim Orient es mantingui, si més no, tal com està, sense cap altre focus més.

  1. És la signatura d'una pau?

    "No, seria esperar massa de l'acord, a banda d'una exageració, que a partir d'ara el Pròxim Orient sigui una regió pacífica", respon rotundament Eduard Soler investigador del Cidob, partidari de fer una lectura positiva però cauta, a l'espera que en els propers mesos es verifiqui el grau de compromís i col·laboració de Teheran. La signatura sí que respon a "la voluntat de la coexistència de l'Iran i el sistema internacional", sense que això signifiqui que el règim dels aiatol·làs serà a partir d'ara un aliat per resoldre conflictes oberts. Sense un Iran amb la bomba atòmica als seus magatzems nuclears, el pacte "allunya la possibilitat d'una escalada de violència" a la zona, i s'esvaeix el "fantasma d'una intervenció militar", apunta l'especialista del 'think tank' barceloní.
    Barah Mikail, investigador especialitzat en el món àrab de Fride
    , tampoc no contempla que s'estigui davant "de la normalització de relacions" i prefereix esperar a veure quins moviments farà Teheran en els compliments de terminis imposats per l'acord per saber si s'ajusta a la lletra del document signat. En cas d'incompliments, les potències mundials poden reinstaurar el règim de sancions.



  2. Es recupera la confiança en l'Iran?
    En aquest punt, tots dos especialistes coincideixen a assenyalar que el focus està situat a sobre de l'Iran. Per una banda, les potències que han signat a Viena miraran amb lupa si compleix terminis i condicions, perquè en paral·lel s'aixequen les restriccions i embargaments econòmics i financers que poden fer créixer la seva economia. "Caldrà estar atent per veure si aquesta entrada d'ingressos la utilitza per a noves inversions militars", assenyala Mikail.
    A l'altra banda, els enemics regionals de l'Iran, encapçalats per Israel i l'Aràbia Saudita, veuran "de manera negativa" l'acord i poden créixer encara més les tensions, opina l'investigador del Cidob.
  3. Com pot influir el descontentament d'Israel, que ha titllat l'acord d'"error històric"?
    "A Israel no li hauria agradat cap acord que hagués sortit d'unes negociacions amb l'Iran", subratlla Mikail, per a qui les crítiques que el primer ministre  Benjamin Netanyahu ha fet des del principi de les converses responen al fet que el pacte "allunya la intervenció o almenys la implicació militar" dels nord-americans a la regió.
    Per a Soler, "l'aposta personal i radical" de Netanyahu és una reacció a la "pèrdua d'influència d'Israel sobre els Estats Units"
     que no serà fàcil explicar al seu electorat. Però, amb tot, la 'pau de Viena' tampoc no representarà un abans i un després en les estretes relacions de Washington i Tel Aviv, excepte en el cas, matisa l'investigador català, que "Israel deixi els atacs verbals per reaccionar de manera més radical".



  4. Qui és el guanyador de l'acord?
    L'arribada a un acord després de tants mesos de negociacions evidencia que el règim de sancions no ha fet desistir l'Iran de la seva carrera nuclear, apunta Mikail. Però en cas que s'hagués de declarar un bàndol guanyador i un de perdedor, Soler ho té clar: "Són totes les potències que han apostat pel diàleg". Washington i Teheran surten "reforçats" davant dels seus "rivals interns", explica l'especialista del Cidob, que, sobretot destaca els països que es beneficiaran de la baixada dels preus energètics" quan l'Iran pugui posar al mercat lliure les seves riques reserves de petroli.
    • Barack Obama. A la fi del seu mandat aconsegueix apuntar-se un èxit en l'esfera internacional, juntament amb el restabliment de relacions amb Cuba. Per a l'investigador de Fride, el president nord-americà ha "assumit molts riscos", conscient que qualsevol error o incompliment dels iranians pot perjudicar el candidat demòcrata que el substituirà a la cursa electoral del 2016 a favor d'uns republicans que sempre s'han oposat a cedir davant de Teheran.
    • Hassan Rouhani. L'ascens a la presidència de l'Iran d'aquest moderat va permetre obrir la porta a les negociacions de Viena. Per a Mikail, Rouhani és el guanyador de les converses perquè "ha sabut defensar radicalment les seves posicions i i manté la seva capacitat per regular el programa nuclear civil".
    • Unió Europea. La cap de la diplomàcia dels Vint-i-vuit, Federica Mogherini, ha estat una de les peces clau per a l'èxit d'aquestes converses. Soler sosté que la signatura "reforça l'aposta per la diplomàcia que la Unió va fer a partir del 2004"
      .


  5. Aliança comuna contra l'Estat Islàmic?
    Soler torna a ser taxatiu: "No veig cap aliança concreta" entre els Estats Units i l'Iran, que comparteixen els jihadistes de l'Estat Islàmic com a grans enemics. En aquest sentit, recorda que després de l'11-S també tenien els talibans afganesos en el punt de mira però no va fructificar cap relació pública entre tots dos països.
    Per la mateixa línia va Mikail, que afirma que l'acord no canviarà les aliances ni el suport a determinats bàndols a Síria, el Iemen o l'Iraq, ja que, indica, el govern de Rouhani haurà de continuar obeint a "l'estratègia del guia suprem".

Etiquetes