Publicitat
Publicitat

Una societat més empobrida tot i ser el sisè motor econòmic mundial

Un milió de britànics acudeixen al miler de bancs d’aliments

Una voluntària del banc d’aliments de Hackney, una barriada al nord-est de Londres, apunta les quantitats de pots de farina, llegums o paquets de bolquers que uns col·legues descarreguen d’una furgoneta. Avui no hi ha distribució, però el dia que s’obre la paradeta són desenes de veïns de la zona els que vénen a buscar aliments i productes per poder passar el mes. “¿A Barcelona també hi ha bancs d’aliments?”, s’interessa, per explicar després que al Regne Unit han proliferat en aquests últims anys de dura crisi econòmica. Ara ja n’hi ha més d’un miler per tot el país i, segons les estadístiques de Trussell Trust Banks, en aquests mesos del 2014 més d’un milió de persones han rebut ajut per alimentar-se tres dies, quan en tot l’any passat van ser 900.000. Es tracta d’una xifra rècord, inaudita fins ara al país.

Entre el 2008 i 2009 hi havia una trentena d’aquests serveis que van cobrir les necessitats de 26.000 persones. Amb el crac financer, les xifres no han parat de créixer i el més preocupant, tal com apunta una portaveu de la institució, és que poc menys de la meitat, 400.000, són menors.

Bona macro, pitjor micro

Les polítiques dissenyades per retallar el dèficit públic del país han sigut letals per als més desvalguts. Són els anys de Cameron, precisament, el quinquenni en què les xifres macroeconòmiques del país s’han equilibrat, el producte interior brut (PIB) ha crescut constantment i l’atur s’ha quedat clavat per sota del 6%. Amb tot, Roweena Greenhouse, una veïna de Stoke Newington, al districte de Hackney, assegura que la “gent normal” no està “notant” la recuperació de l’economia. “A mi no em fa por que em manin els escocesos. Potser ells ens tractarien i ens cuidarien millor, als pobres”, es despatxa, fent gala del pragmatisme britànic, asseguda en una parada d’autobús per tornar de la feina a casa.

La pobresa al país de la lliura esterlina ha sigut present a la campanya electoral que va acabar amb les eleccions i victòria dels conservadors, dijous passat. Els laboristes han recriminat que les salvatges retallades han deixat al descobert sectors amplis dels ja de per si desemparats. “Potser sí que Cameron no és perfecte, però crec que els resultats s’han de llegir en la clau que els britànics hem donat als conservadors una segona oportunitat perquè acabin el que va començar, amb només cinc anys no es poden notar les millores”, apunta Susan Rice, una professora que resideix en un barri benestant londinenc i que admet que la crisi no l’ha tocat de prop.

Les entitats humanitàries alerten que no es pot perdre més temps perquè el perfil del beneficiari dels seus ajuts està transformant-se i ja no és l’arquetip de persona desarrelada, estrangera o sense feina. Segons les xifres del Trussell Trust, cada cop són més les persones que acudeixen als bancs d’aliments tot i tenir una feina estable o que pateixen els retards en el cobrament d’un ajut social concedit. A més, també és significatiu el percentatge dels que són penalitzats per alguna irregularitat en els programes socials i es queden sense cap suport. Per contra, les taxes dels sensesostre, les víctimes de violència domèstica, els aturats o els malalts que recorren a aquests bancs es manté estable.

Esborrar diferències

Un dels grans reptes és intentar reduir diferències entre rics i pobres. La Joseph Rowntree Foundation fa des del 2002 un estudi a partir de dades oficials del govern i constata que en els anys de la crisi els ingressos de les classes benestants han crescut desproporcionadament en relació als sectors populars. I això es paga a nivell social amb una factura que pot trigar anys a ser saldada.

Amb les dades oficials que el govern de Cameron va entregar a Brussel·les per a l’Eurostat -les estadístiques dels Vint-i-vuit-, el professor David Gordon ha publicat recentment un altre informe per al projecte anomenatPobresa i Exclusió Social. Esgarrifa pensar que aquestes dades s’extreuen de la sisena economia del món. Entre el 2009 i el 2013 el nombre de britànics que no en tenen ni per comprar-se un parell de sabates -un paràmetre considerat bàsic en els estàndards de qualitat de vida- ha augmentat de l’1% al 5%, mentre que els que no poden renovar vestuari vell oscil·la entre el 5% i el 12% de la societat. Però no tot són necessitats bàsiques, la precarització del món laboral ha fet que també augmentin significativament els que s’abstenen del luxe de gastar una lliura en activitats d’oci i culturals i de desconnectar durant una setmana a l’any per fer vacances.

Pobresa i Exclusió Social posa en dubte les paraules autocomplaents que s’ha dedicat l’aparell econòmic de Cameron, amb George Osborne ratificat com a responsable en el nou govern, en el sentit que el nivell de vida ha augmentat en l’últim quinquenni, malgrat que per controlar el dèficit s’han fet ajustos en els programes socials.

Però són els pobres entre els pobres els que han sigut l’objectiu primordial d’aquestes retallades, adverteixen les organitzacions humanitàries. Així, per exemple, la campanya per una societat justa estima que el 2% de la població -les persones amb més necessitats extremes- ha concentrat el 25% de les retallades.

De fet, s’estima que en els pròxims dos anys al Regne Unit hi haurà fins a 800.000 nous pobres i, si continua la tendència, la pobresa infantil passarà d’una taxa inferior al 20% el 2013 al 25% a principis de la dècada vinent. Des dePobresa i Exclusió Social s’apunta que amb només el 10% dels més rics sense notar la crisi, la pregunta que s’ha de continuar fent el nou govern és simple: “La gent o l’economia?”