DIA DEL REFUGIAT
Internacional 19/06/2017

“Ens han tractat com a gossos, malgrat que fugíem de la guerra”

Un jove sirià relata la seva odissea per arribar amb la seva família fins a Alemanya

Francesc Millan
4 min
El Rezan, a l'esquerra, i el seu germà, el Mohammed, a la ciutat alemanya de Mannheim

Mannheim (alemanya)A Rezan Rasheed la vida el va posar a prova massa aviat. Amb només 19 anys i amb un futur esperançador que, com a qualsevol universitari, l’il·lusionava. El dubte cremava: o lluitar i probablement morir, o deixar-ho tot i fugir. Va optar per viure.

Era el 2011 i el Rezan, del Kurdistan sirià, era un dels molts joves a qui la guerra de Síria va trucar ben d’hora a la porta. Tant les tropes de Baixar al-Assad com les forces rebels i l’exèrcit kurd el van amenaçar d’emportar-se’l a primera línia del front. “Mai m’he vist capaç de matar ningú”, recorda avui. Els seus pares i el seu germà petit no el van deixar sol. Tots quatre es van acomiadar d’Afrin, una de les ciutats més importants del Kurdistan sirià, per encetar una odissea sense retorn. El camí li ha tenyit el rostre de maduresa.

La primera parada del seu exili, sempre a través de les màfies, seria Turquia. S’hi van estar més de tres anys, però ben aviat van entendre que el camí cap a una vida millor seria, inequívocament, costa amunt. Els germans Rasheed, el Rezan i el Mohammed, van entrar a treballar clandestinament en una fàbrica tèxtil d’Istanbul. Dotze hores al dia netejant el terra. “Era l’últim mico de la fàbrica: ningú em respectava. Mentre netejava, plorava”, s’entristeix el Rezan, que ara té 25 anys.

El primer obstacle

Un any després d’arribar a Istanbul, el Rezan va trobar una feina en el sector del trasplantament de cabells. “Havia de captar clients. El primer mes vaig guanyar 3.000 lires turques -uns 800 euros-, la quantitat que havia cobrat durant tot el primer any a les fàbriques tèxtils”, rememora avui. “Però quan semblava que començava a volar, tot es va tornar a ensorrar”, lamenta.

Algú va denunciar que estava en situació il·legal a Turquia i que, per tant, el negoci també estava fora de la llei. Encara sense poder dissimular la frustració, explica que el govern turc li va prendre tots els diners que havia guanyat. La policia va anar a buscar-lo a casa, però un mica de fortuna va fer que en aquell moment ell fos a la feina. Conscients del perill que corrien, la seva família i ell van fugir d’Istanbul en menys de 24 hores. “Si no ara seria en una presó d’Erdogan, i sent kurd, no és la millor idea”, comenta, fent al·lusió a la creixent persecució que pateix la població kurda a Turquia.

La nit del 17 de febrer de l’any passat, el Rezan i els seus pares esperaven impacients que fossin les cinc de la matinada. A aquesta hora tenien previst sortir des d’una platja de la ciutat turca d’Esmirna cap a Grècia.

El viatge a Europa feia por. “Si moríem, moriríem junts, i si ho aconseguíem, ho aconseguiríem junts”, diu avui el Rezan amb una fredor que glaça. Pares i fill ensenyen imatges del viatge. Impacta veure l’embarcació: petita, atrotinada i plena a vessar de persones. “Ens van dir que seríem quaranta i, finalment, vam viatjar setanta, la majoria criatures”, assegura el pare.

Al Rezan, que va ser l’encarregat de conduir el vaixell, encara li costa fer memòria d’aquell dia. “Feia molt fred, tothom estava espantat, i la gent cridava i plorava”. El seu destí era el camp de refugiats d’Idomeni, al costat de la reixa espinosa que els separava de Macedònia. Els seus rostres reflecteixen una barreja de pena, tristesa i ràbia quan expliquen que aquella “maleïda” frontera mai es va obrir.

L’infern d’Idomeni

Els mesos en la precarietat encara els passen factura. Durant els dies al campament, el Rezan posava el crit al cel repetint que els estaven “tractant com a gossos”. Gairebé un any després, ho reafirma. “Van ser els dies més durs: dormíem en tendes enmig del no res. Durant el primer mes no em vaig poder ni dutxar”, revela. Amb el desallotjament d’Idomeni, el 24 de maig del 2016, la família Rasheed es va moure fins a un campament militar de Tessalònica. Anhelaven arribar a Alemanya, on ja els esperava el germà petit, que hi havia viatjat abans que es tanquessin les fronteres. L’immobilisme de la Unió Europea els deixava sense alternativa: si volien arribar-hi, calia tornar a recórrer a les màfies.

No s’atreveixen a comptar quants diners els ha costat fugir de la guerra. La por de perdre la vida els ha fet relativitzar-ho. “Són papers, al cap i a la fi: si estic viu en puc fer. Si moro, ja no tindré cap possibilitat”, argumenta el Rezan. L’enèsima màfia, doncs, els va dotar de passaports i documentació falsa per viatjar d’Atenes a Frankfurt en avió. En Rezan, per exemple, ho va aconseguir gràcies a un passaport d’un altre noi a qui s’assemblava.

Ara fa mig any que el govern alemany els ha facilitat ajuda i un pis als afores de Mannheim, una ciutat a prop de Frankfurt on s’ha retrobat amb el seu germà, el Mohammed. Tot i que encara estan notablement descol·locats, intenten no perdre l’últim tren per refer les seves vides. El Mohammed ja parla alemany i el Rezan, que té un bon anglès, fa uns mesos que va a una acadèmia per aprendre’l.

Refer la vida

La família Rasheed admet, però, que la guerra i la condició de refugiats els ha consumit. “Estic molt cansat. Encara no estic còmode: ens sentim dèbils”, confessa, abatut, el Rezan. Els ulls se li entelen quan reconeix que socialment i, sobretot, psicològicament se’ls fa més difícil del que esperaven refer el seu camí. Però el Rezan, igual que la resta de la família, és fort. “Des de l’inici de la guerra, tothom ha après molt. Espero que siguem capaços d’aconseguir una vida millor”, afirma. Aquesta és, sens dubte, la seva esperança. La seva persistent i necessària il·lusió.

stats