Publicitat
Publicitat

La vida al camp de refugiats més gran del món

Ubicat a Kènia, hi sobreviuen tantes persones com a les ciutats de Tarragona i Girona juntes

“Em nego a tornar a Somàlia”, diu convençuda Nafiso Mohamed Noor. Sap el que és tornar a un país en guerra i s’hi nega, però és conscient que pot ser que ella i la seva família hagin de marxar de Dadaab, el camp de refugiats més gran del món. Situat al nord-est de Kènia, a uns cent quilòmetres de la frontera amb Somàlia, al camp hi sobreviuen tantes persones com a les ciutats de Tarragona i Girona juntes. Abans, però, n’hi residien moltes més: superava el mig milió de desesperats que fugien de la guerra i la fam. Ara la continuïtat del campament, que existeix des de fa 26 anys, està en dubte: el govern està decidit a tancar-lo perquè el considera un niu de terroristes islamistes del grup somali Al-Shabaab.

Dadaab és un territori àrid i càlid, on se superen els 40 graus de temperatura la major part de l’any. El sòl està sec a l’estiu i ple de tolls i fang a l’època de pluges. Alguns matolls i acàcies componen l’escassa vegetació enmig d’un horitzó bru.

La Nafiso va arribar a l’assentament l’any 2011 amb el seu marit i nou dels seus deu fills. L’agost del 2015, la desesperació de veure que a Dadaab només podien esperar que les entitats els alimentessin els va motivar a tornar a Mogadiscio, a Somàlia. Va ser la pitjor decisió de la seva vida, diu. “Un dia un morter disparat per militants d’Al-Shabaab va caure a la nostra cuina. Tinc fragments de metralla incrustats al maluc i talls al peu esquerre”, indica assenyalant una cicatriu.

Dormint a terra

Ara aquesta somali de 42 anys ocupa el seu temps rentant la roba, tenint cura dels petits i conversant amb els veïns del camp. La família es reuneix a la seva barraca cada tarda quan els nens tornen de l’escola. La barraca la formen unes làmines de xapa, branques col·locades estratègicament i teles de plàstic. Els onze membres de la família dormen estirats a terra sobre quatre simples matalassos, i tenen electricitat gràcies a un panell solar. Obtenen aigua d’un punt de subministrament proper, on van a buscar-la amb bidons de plàstic un cop al dia. Lògicament internet o la televisió són luxes als quals no tenen accés.

A Somàlia la Nafiso regentava una botiga de roba. En canvi, al camp no té cap font d’ingressos. “Només mengem dues vegades al dia, per esmorzar i per sopar”, explica la dona. La seva alimentació es limita als cereals que reben del Programa Mundial d’Aliments (WFP, en les sigles en anglès), majoritàriament blat de moro i sorgo. També els proporcionen 300 xílings kenians -uns dos euros i mig- per persona al mes per adquirir altres queviures al mercat. “No trobaràs un pollastre en aquesta casa”, bromeja.

La majoria dels habitants de Dadaab no tenen cap ocupació. La reducció de la quantitat de menjar repartida pel WFP l’últim any per “falta de fons” ha fet augmentar els casos d’anèmia i malnutrició. L’hospital de Metges Sense Fronteres té una unitat per combatre la malnutrició infantil. “Les malalties més freqüents que ens trobem aquí són la pneumònia, problemes respiratoris, diarrea i malnutrició. I entre els nouvinguts és alarmant el còlera”, explica el doctor Abdumalik Wanyana.

Educació gratuïta

Els joves tenen accés a educació gratuïta i hi ha 73.000 nens escolaritzats al camp, segons l’ACNUR. La Nafiso es mostra satisfeta perquè almenys els seus fills van a escola, i ella mateixa també assisteix a classe. “Mai és tard per aprendre!”, exclama. A les nits treu una pissarra a casa i repassa la lliçó amb els fills. Vol estar preparada per si un dia es compleix el seu somni: sortir del camp i poder viure en un altre lloc. “Amb [Donald] Trump, és molt complicat aconseguir asil als Estats Units, però potser ens poden acollir a Austràlia, el Regne Unit o Noruega…”, enumera. El seu fill gran va aconseguir arribar a Noruega i li encantaria retrobar-se amb ell.

A Dadaab hi ha una segona i fins i tot una tercera generació. Persones que han nascut al camp i mai han conegut una altra vida. És el cas de Mahamud Wacdi, que va arribar-hi amb els seus pares el 1992, quan només tenia dos anys. A Dadaab ha crescut, s’ha casat i ha tingut dos fills. Ara regenta un petit negoci d’alimentació al mercat, on ven sacs de farina, entre d’altres. “La vida al camp és molt dura. No podem sortir ni per anar a la ciutat”, es lamenta.

La principal causa de l’èxode somali és l’esclat de la guerra civil el 1991, quan una revolta popular va derrocar el president Siad Barre després de 21 anys al poder. Les successives situacions d’emergència a causa de les sequeres i el terror sembrat per Al-Shabaab, una milícia vinculada a Al-Qaida, han alimentat el fenomen migratori durant els últims anys. Kènia ha acollit els refugiats durant dècades, però ara el govern d’Uhuru Kenyatta està decidit a tancar el camp al·legant motius de seguretat. “Cap camp de refugiats pot ser permanent”, sentencia Harun Kamau, comissari del govern a Dadaab.

Des de fa 26 anys, el nom de Dadaab precedeix la frase “el camp de refugiats més gran del món”. Ara la seva població decreix a un ritme exponencial. Si bé el 2011 va assolir el seu màxim històric amb 463.427 persones, actualment n’hi ha unes 247.000. L’ACNUR va iniciar un programa de repatriació voluntària el desembre del 2014. Més de 68.000 somalis han marxat des de llavors. Altres no saben on anar. Per a la Nafiso tornar a Somàlia no és una opció. Quan se li pregunta què pensen fer, assenyala la pissarra, on hi ha escrit: “No puc tornar a Somàlia perquè m’hi espera la guerra”.

Kènia celebra eleccions sota el fantasma del frau

El futur de Dadaab està lligat al resultat de les eleccions presidencials que se celebren aquest dimarts a Kènia. Si Uhuru Kenyatta, l’actual president, és reelegit, apostarà pel tancament de l’assentament.

Els comicis se celebren enmig de les denúncies per falta de transparència i després de l’escàndol per l’assassinat d’un dels màxims responsables de la comissió electoral. Chris Msando, encarregat de la gestió dels sistemes tecnològics que permeten identificar els votants i transmetre de manera electrònica els resultats per evitar el frau, va ser segrestat, torturat i trobat mort dilluns de la setmana passada. El cas fa témer un esclat de violència durant la jornada electoral.

Els dos candidats amb possibilitats reals de guanyar, Kenyatta, de 55 anys, i Raila Odinga, de 72, s’han acusat mútuament durant la campanya. Odinga acusa l’actual president de voler manipular els comicis -el candidat ha perdut les dues últimes convocatòries i assegura que va ser per frau electoral-. Kenyatta, per la seva banda, diu del líder de l’oposició que vol dividir el país i que incita a la violència.