Qui vol un exèrcit europeu?
La Unió Europea necessita un exèrcit? Jean-Claude Juncker creu que sí. El president de la Comissió ha descobert que el món no es pren la UE de manera “completament seriosa” com a força internacional i la solució -segons va declarar diumenge passat en una entrevista en un diari alemany-és la creació d’un exèrcit europeu. El conflicte d’Ucraïna ha permès als europeus tenir una foto exacta de la seva debilitat política. Però Juncker creu que amb una força militar al darrere, la Unió hauria pogut convèncer Rússia que realment està disposada a defensar fins al final els valors europeus.
L’argument és fals. Els 28 ja tenen tanta o més capacitat armamentística que Rússia. La despesa militar del Kremlin només és una mica superior a la del Regne Unit. La força no és en els tancs sinó en la credibilitat. Moscou sap que la Unió Europea ni vol ni pot permetre’s un conflicte de llarga durada amb Rússia i menys encara un xoc militar. És més, la UE seria incapaç d’apostar per la via de la força quan ha trigat mesos a desencallar la imposició d’unes sancions polítiques i comercials que ara ja tenen ganes de començar a rebaixar. Un exèrcit europeu no canviaria aquestes contradiccions ni transformaria la natura de la Unió Europea, del que és: una unió d’interessos en què no tots els governs tenen la mateixa voluntat d’integració política.
Un no britànic
Juncker el federalista ha tornat a escalfar el termòmetre de la indignació britànica obrint un nou debat de fons sobre la Unió Europea només unes setmanes abans de les eleccions del 7 de maig. El govern del primer ministre, David Cameron -que si guanya la reelecció convocarà un referèndum per decidir la continuïtat del Regne Unit a la UE-, ha assegurat que la defensa sempre serà una responsabilitat nacional. Laboristes i liberals també s’han desmarcat de la proposta de Juncker i els euroescèptics del UKIP han tret la seva, d’artilleria. “Un exèrcit europeu seria una tragèdia” -deia el portaveu del partit de Nigel Farage- perquè deixaria la Gran Bretanya sense la possibilitat de defensar Gibraltar dels espanyols i les Falklands de l’Argentina. Una mica més de verí per a la campanya electoral. Verí “euròcrata”, gentilesa d’un federalista europeu a qui van humiliar i insultar públicament quan encara aspirava a presidir la Comissió. Alemanya és l’única que -sense carregar-s’ho- s’ha limitat a dir que “és un projecte de futur”.
Juncker ha ressuscitat “la més antiga en la llista d’utopies del superestat federal europeu”, escrivia aquesta setmana l’investigador del Carnagie Jan Techau. La recurrent idea d’una independència militar dels Estats Units, com si l’atlantisme pogués o realment volgués renunciar al paraigua nord-americà. La UE necessita una veritable política exterior i de seguretat comuna, fins ara inexistent no pas per la dèbil cooperació i coordinació armamentística, sinó per la falta de voluntat política. El més preocupant de la recepta Juncker és que gairebé sona a admissió d’un fracàs. El fracàs del “poder tou”. Sona a renúncia de l’Europa “venusiana”. Aquest suposat poder femení, “acostumat a la seva pròpia vulnerabilitat i convençut de la seva missió civilitzadora”, que el politòleg nord-americà Robert Kagan (amb tota la seva concepció militarista del poder) va contraposar a uns Estats Units guerrers que venien de Mart. Renunciar al poder tou seria renunciar a la idea d’Europa.
