Publicitat
Publicitat

INTERESSOS COMERCIALS

Els xinesos conquereixen l’Àfrica a gran velocitat

El gegant asiàtic obre la seva primera base militar a l’estranger en un lloc geoestratègic del continent

La Xina va elegir Djibouti, un país de menys d’un milió d’habitants situat a l’entrada sud del mar Roig -a la Banya d’Àfrica-, per establir-hi la seva primera base naval a l’estranger, com ja tenen França, els Estats Units i el Japó. Segons Pequín, la base és un centre de “suport logístic” que ha de servir per ajudar les tropes xineses que ja hi ha desplegades a l’Àfrica i que participen en missions de pau, de rescat i de lluita contra la pirateria a les costes de Somàlia. Tot i així, com matisa Xulio Ríos, director de l’Observatori de la Política Xinesa, “la instal·lació de la base respon a raons de caràcter estratègic”, perquè pel mar Roig passa una de les rutes marítimes i d’abastament d’energia més importants del planeta. I, precisament, la Xina està treballant per garantir la seva seguretat energètica i els seus fluxos comercials.

“A l’Àfrica, el gegant asiàtic va a fer-hi només negocis”, explica Manel Ollé, professor d’història i cultura de la Xina moderna a la UPF. La Xina va convertir-se en el principal soci comercial del continent l’any 2009, quan va destinar-hi al voltant de 14.000 milions d’euros. La segona economia mundial, però, inverteix en la construcció d’infraestructures als països africans a canvi del subministrament de recursos energètics i de matèries primeres. Com puntualitza Ollé, “la Xina va a l’Àfrica a buscar allò que li falta”, sobretot petroli, gas, fusta, metalls i minerals poc abundants que necessita per fabricar productes tecnològics. Materials que sobretot troba a Angola, la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud.

Mancances significatives

El gegant asiàtic necessita alts nivells d’energia per sustentar la seva economia i seguir alimentant una producció industrial que ha de cobrir la demanda d’una creixent classe mitjana. De fet, segons una projecció de l’Agència Internacional de l’Energia del 2014, la Xina podria convertir-se en el primer consumidor de petroli del món l’any 2030.

Tot i així, a l’Àfrica Pequín també hi veu un mercat on vendre. Per això “vol guanyar-hi influència i penetració”, com explica Ríos, exportant-hi productes tèxtils o vinculats amb el transport, l’electrònica i la maquinària. El desembarcament de la Xina, en realitat, s’ha produït a gran velocitat i, actualment, entre un 14% i un 21% del que exporta es dirigeix exclusivament als països de l’Àfrica subsahariana, segons estimacions de Thomson Reuters i del Banc Mundial. L’arribada de les manufactures xineses, però, ha perjudicat la indústria local, sobretot el sector tèxtil, i també ha reduït les sortides laborals al continent, perquè les empreses del gegant asiàtic sovint hi desembarquen amb els seus propis treballadors.

Balança positiva

Un 63% dels africans veuen la influència política i econòmica de la Xina “una mica o molt positiva”, segons una enquesta del 2016 que va realitzar el centre de recerca Afrobarometer. Hi influeix el fet que la Xina sigui, com destaca Ríos, “un dels països amb més capacitat per complir les seves promeses, cosa que no passa amb la resta d’actors que posen un peu a l’Àfrica”. A més, els africans es queden amb la part positiva: totes les infraestructures que hi construeix la Xina, des de ports fins a línies ferroviàries o carreteres. Ara bé, els xinesos ignoren qüestions que afecten el medi ambient i la garantia dels drets humans. El professor de la UPF explica que “mai tenen en compte el context polític”, i per a les elits africanes la no-intervenció en els afers interns és un factor per a la confiança. Tot i així, Ríos assegura que “el gegant asiàtic ha pres nota de les crítiques i ara té més sensibilitat i es troba en un procés de transició”.

Recerca d’estabilitat

Els xinesos estan desenvolupant una estratègia de “diversificació”. Segons Ollé, “el que no tenen al seu territori van a buscar-ho per tot el món”. Per això, afegeix el mateix expert, “juguen bastantes cartes a la vegada i intenten mantenir bones relacions amb tots els països que tenen reserves de petroli importants, per dependre menys d’un mateix actor”. Per assolir aquest objectiu, l’Exèrcit d’Alliberament Popular de la Xina “cada vegada és més present arreu del món”, com assegura el director de l’Observatori de la Política Xinesa.

De fet, per als xinesos la inestabilitat al mar és un obstacle per fer arribar els seus vaixells allà on han de desenvolupar negocis comercials. En la celebració del norantè aniversari de la fundació de l’exèrcit xinès, l’1 d’agost, el president Xi Jinping va manifestar que “la Xina està llesta per lluitar contra qualsevol invasió estrangera”. Pequín està virant la seva estratègia militar i, com expressa Ríos, “per molt que s’acabin les missions a les costes de Somàlia, no hi ha dubte que la base naval de Djibouti seguirà allà”.

Consolidant el ‘collaret de perles’

L’expansió comercial de la Xina a l’Àfrica s’emmarca en una estratègia més àmplia anomenada collaret de perles. Com recorda Manel Ollé, el projecte consisteix a controlar indrets costaners importants, des del mar de la Xina Meridional fins al mar d’Aràbia, per assegurar el domini de les rutes comercials a l’oceà Índic. I ho fa amb la compra o construcció d’infraestructures portuàries, les anomenades perles.

El gegant asiàtic està xocant amb els interessos de les potències veïnes, com l’Índia i el Japó, en el desenvolupament d’aquesta estratègia. La rivalitat entre la Xina i l’Índia, que és molt evident pel lideratge asiàtic, no es veu gaire reflectida a l’Àfrica, on només Xi Jinping té una estratègia molt definida. En el cas del Japó, però, la competència a l’Àfrica és molt més gran perquè Tòquio hi actua “per contrarestar la influència xinesa al món”, segons Xulio Ríos. De fet, la competència també s’ha fet evident al mar de la Xina Meridional, on Pequín reclama la sobirania sobre les aigües territorials i els arxipèlags que hi ha.