Absències

Els ànims estan molt esvalotats a l’explanada del Born de Barcelona, on l’exhibició pública d’una estàtua eqüestre d’un Franco decapitat (obra que fou, no ho oblidem, del nostre Viladomat) ha generat una onada inaudita de reaccions viscerals (en contra) i de vehements justificacions intel·lectualoides (a favor). Els partidaris diuen que la ciutat de Barcelona s’ha d’enfrontar a la impunitat que la iconografia franquista tenia als carrers, mentre que els detractors consideren una provocació treure l’escultura del dictador del magatzem i, per a més inri, col·locar-la al ‘ground zero’ de la repressió borbònica. En fi, és un debat enverinat d’entrada, i, per tant, de solució impossible.

Tot plegat contrasta amb d’altres maneres d’enfrontar un país amb la memòria dels seus moments més sinistres, amb els fantasmes del passat que amenacen de contaminar les generacions següents. Ara, i durant un mes, en tenim una mostra excel·lent al vestíbul del Consell General, on s’ha instal·lat l’exposició ‘Ausencias’, de Gustavo Germano, produïda per Casa Amèrica de Barcelona. Es tracta d’un conjunt d’instantànies familiars, reproduïdes ara en gran format, que es complementen amb la mateixa fotografia, presa anys després al mateix lloc, on s’hi percep l’absència d’algun -o alguns- dels seus protagonistes, víctimes de la terrible dictadura argentina. Cada buit és una denúncia, un crit, la reivindicació de la memòria i la justícia. Sense paraules ni discursos morals, perquè no cal amanir les imatges amb més justificacions, que serien del tot supèrflues i redundants. En la seva essència, ja està tot dit. Vagin-hi, sisplau.