Publicitat
Publicitat

Abstencionisme actiu

Portem dues eleccions seguides amb una xifra d'electors que no van a votar que porta camí d'enquistar-se. A l'abstencionisme per desinterès, s'hi pot haver afegit l'abstencionisme actiu. Que aquest fet sigui conjuntural dependrà de l'actuació dels nostres polítics

Un cop ja hem despertat de la nit electoral i hem aparcat els grans titulars sobre qui ha guanyat o perdut, cal que els polítics comencin a treballar de forma urgent sobre com recuperar el vot de les persones que des de ja fa dues eleccions no van anar a votar, ni a la Batllia, ni al col·legi electoral, ni per correu.  Andorra sempre havia presumit de l'alta implicació de les persones en la vida política del país, les que ho poden fer és clar, i s'havia posat com a exemple l'alta participació a les eleccions. Un exemple que servia a molts polítics per afirmar que al país no hi havia desafecció amb la ciutadania. Des de fa 3 anys i escaig -quan les comunals del desembre del 2011- el percentatge de l'abstencionisme s'ha ancorat al voltant del 65% a nivell global de país. Una xifra que ha augmentat o ha disminuït encara més en funció de la parròquia, responent al patró de com més petit és el nucli, més participació hi ha.   És evident que no hi ha un únic perfil tipus d'abstencionista, que aquest és polièdric i respon a moltes casuístiques. Però no ens equivocaríem massa dient que si una cosa s'ha posat en evidència en aquestes eleccions és que l'abstenció no s'ha exercit només des de l'omissió, és a dir, des del passotisme, des del desinterès.

L'abstenció és també, i sobretot, una de les poques formes que té la ciutadania per rebel·lar-se davant d'uns polítics pels quals no se senten representats ni se senten partícips d'un sistema que els exclou. Permeteu-me considerar, per tant, que una gran part de l'abstencionisme d'aquestes dues darreres eleccions ha estat actiu, és a dir, volgut.  Farien malament els candidats encara avui electes a menysvalorar que, per exemple, a Andorra la Vella la xifra de votants no hagi arribat ni al 60%, tal com va passar també a les comunals del 2011. I davant d'aquestes xifres, reiterades en dues eleccions consecutives, ningú s'hauria de refugiar en l'explicació que com més àmplia és la base electoral, més abstencionisme es produeix, perquè tot i ser certa en part, no és ni de bon tros el motiu principal. Un polític elegit guanya o perd legitimitat moral en funció de la quantitat de persones que han anat a votar. 

La xifra d'abstenció porta camí d'enquistar-se si no s'actua amb responsabilitat i es deixa que la ciutadania perdi l'interès en la gestió de la cosa pública, tot i que com ens recorden els sociòlegs per participar s'han de donar tres condicions: que es vulgui, que se sàpiga i que es pugui. El gran repte, saber si els ciutadans cada cop es troben més distants de les seves institucions, o per contra cada cop són més exigents. O potser les dues coses alhora: que l'exigència els porti al distanciament.