Opinió 07/10/2015

Alfons

L’Alfons ja no hi seria més. Se n’anava una part de nosaltres, perquè sense ell tampoc no seríem mai més els mateixos

Albert Villaró
2 min

D’això, com de gairebé tot, ja en fa deu anys. Ens va agafar de sorpresa. Una trucada, a primera hora del matí. Era un dissabte. L’Alfons s’ha mort. Ens ho crèiem, però no ens ho crèiem, no ens ho podíem creure. Estava malalt, sí, però ens l’havia vençut tantes vegades! Era veritat, una veritat densa, real, ominosa, que ho va omplir tot amb una boira com de plom. L’Alfons ja no hi seria més. Se n’anava una part de nosaltres, perquè sense ell tampoc no seríem mai més els mateixos. O sabíem, després de rebre aquella trucada, que el trobaríem a faltar. I que el recordaríem , i que a través del record podríem destil·lar-ne, i per sempre, una espurna de vida.

Han passat els anys, tossuts. Dissabte passat ens vam trobar per recordar-lo, en acte públic. El tòpic: mentre algú et recordi, etcètera. Però és veritat. Durant una bona estona el seu esperit va córrer per l’església de la Immaculada de la Seu, sempre sorneguer, vital, amb un sentit de l’humor indestructible. Vam veure els antics companys de la Nova Companyia Instrumental, el cor Caterva que va fundar l’any vuitanta-dos, el Xavi tocant el 'Palhaço' del senyor Gismonti amb un trèmolo involuntari, el trio que ens va obsequiar amb un 'Oblivion' del gran Piazzola que ens va deixar amb un nus a la gola.

El vam veure de festa, de concert, tocant una melòdica a l’esplai, mirant un paisatge toscà amb aire pensatiu. Ens va anar tan bé, recordar-lo, i sentir un cop més la mossegada de la pèrdua i l’emoció del retrobament. Saber que tot passa, que som pols, sí, que la vida corre i s’ha d’aprofitar, i que deu anys no són res.

stats