Opinió 05/10/2016

Aprendre a fer llenya

Felicitat i patiment. Treball i orgull. Satisfacció i desil·lusió. Això són els castells i per això mouen tanta gent.

i
Pau Riera Dejuan
2 min

Diumenge passat, al concurs de castells de Tarragona, vaig viure l’experiència més pròxima de la meva vida a la cultura castellera. Sense haver format part mai de cap colla i sense massa possibilitats de pertànyer mai a cap, vaig entendre una mica millor tot el que passa a la plaça i sobretot tot el que ha de passar prèviament per tal d’arribar i que les colles siguin capaces de fer el que fan.

Segons els experts va ser la millor actuació de la història, però més enllà de la victòria dels Castellers de Vilafranca, de l’atreviment de la Colla Vella dels Xiquets de Valls o la capacitat de recuperació de la Colla Jove de Tarragona, em quedo amb el que provoquen els castells.

La mare de dos dels membres de la Jove tarragonina va patir com mai. Un dels castells va fer llenya i ella ràpidament va buscar amb els ulls els dos fills entre l’embolic de cames, braços i caps que s’amuntegaven sobre el folre i les manilles. Un el va trobar de seguida. L’altre no. Aquí van començar els nervis i és que ja fa temps que els va deixant caure que podrien plantejar-se deixar-ho. Patidora de mena. Mare de mena.

En veure el fill que li faltava, va adonar-se que havia pres mal. Es tocava l’orella amb preocupació i alguns dels seus companys van ajudar-lo a sortir de l’arena per anar a recuperar-se. Ella ja era un bany de llàgrimes fruit dels nervis de veure que el seu fill havia caigut malament encara que ell, abans d’entrar a les entranyes de l’antiga plaça de braus tarragonina, va aixecar el polze volent dir que tot estava en ordre.

En aquell moment vaig entendre el que deuen passar les mares, pares i germans dels membres de les colles. Cada cop que un enxaneta o un acotxador puja al punt més alt d’aquestes construccions mastodòntiques la família ho passa malament. Probablement són ells mateixos els que han empès a la canalla a apuntar-s’hi per formar part d’una nova família amb qui compartir la infantesa i la joventut. Probablement ells també en van formar part -si no és que encara són peces importants de la pinya- en la seva adolescència.

Una estona abans que la Jove de Tarragona fes llenya, la colla havia aconseguit descarregar un monstre de castell i la mare, que no sabia com patiria al cap d’una estona, estava exultant perquè era el primer cop de la temporada que ho aconseguien. Els membres de la colla eren pura felicitat i les seves cares demostraven un orgull i satisfacció que els que no formem part de cap colla crec que no podrem entendre mai. Després de la llenya van clavar un nou de vuit molt estètic que els va servir per marxar amb bon gust de boca. Ja s’havien recuperat.

Felicitat i patiment. Treball i orgull. Satisfacció i desil·lusió. Això són els castells i per això mouen tanta gent. Ja sigui a la pinya enmig d’un dia calorós en una plaça castellera o al públic que pocs diumenges al migdia fallen per admirar unes construccions humanes que a poc a poc conquereixen el cor dels estrangers que ho descobreixen.

stats