Publicitat
Publicitat

Bakunin

La vacuna feia una mica de mal i deixava una marca indeleble a l'espatlla, però els metges havien aconseguit fer-nos entendre que tot allò es feia per al nostre bé

Un dels records més vius de la meva infantesa és el d'un dia que ens van vacunar a classe. Ens van posar a tots en fila, sense samarreta, una mica atemorits, i anàvem desfilant resignats cap al patíbul. Eren els temps de les xeringues de vidre (algú se'n recorda?), de l'alcohol a raig i del cotó fluix. La vacuna feia una mica de mal i deixava una marca indeleble a l'espatlla, però els metges havien aconseguit fer-nos entendre que tot allò es feia per al nostre bé. No sé de què ens van vacunar. De la verola, potser, de la pòlio. Malalties terribles, que avui són un record llunyà. Els de la meva generació vam passar el xarampió, la varicel·la i la rubèola. Eren malalties dolentes, importants. Ara he vacunat la meva filla. Fa com cosa, sí, tan petita com és, i cada vegada hem hagut de vigilar la reacció, aquelles dècimes, la cuixeta inflamada. Però, en el fons, la tranquil·litat que et donen els plans de prevenció supera amb escreix les reticències, l'ai al cor. L'altre dia, arran del cas del pobre nen que ha agafat la diftèria, sentia per la ràdio una mare defensora a ultrança de la no vacunació. Després de clamar contra les pèrfides companyies farmacèutiques, deia que estava convençuda que els seus fills no emmalaltirien perquè els alletava fins als tres anys i controlava l'alimentació. D'aquí a parlar dels xacres, els meridians energètics i els camps astrals hi ha un pas. Amb el temps m'he anat tornant més escèptic, més racional. I no voldria acabar sent intransigent, però és que de vegades ens ho posen molt difícil.  

PUBLICITAT
PUBLICITAT