Publicitat
Publicitat

Camí del rècord

Ens imaginem la sorpresa del ciutadà basc que tenia, fins dilluns a la tarda, el dubtós honor de posseir el rècord, un improbable i comatós 4,75% detectat pels gendarmes a Bordeus. Què deu pensar, davant el nostrat 4,85%?

Sí, és molt fàcil fer-ne befa, perquè la notícia té suc. El ciutadà que va encastar el seu vehicle contra un talús de la carretera de l’Aldosa portava a la sang un rècord absolut d’alcohol. I un dilluns a les cinc de la tarda, quan hom diria que percentatges així només són possibles les matinades dels diumenges, després d’una nit de marxa i excessos. N’ignorem, naturalment, els detalls que ens ho farien comprensible -sempre ignorem els detalls del que se’ns explica: les circumstàncies, els atenuants, possibles agreujants, consideracions mèdiques i paramèdiques. Ens quedem amb la xifra absoluta, amb el concepte de rècord (que és, per definició, una xifra a batre, que no pot quedar immutable, que sempre es queda petita, que estimula als altres a superar-la i proclamar-lo de nou).

Ens imaginem la sorpresa del ciutadà basc que tenia, fins dilluns a la tarda, el dubtós honor de posseir el rècord, un improbable i comatós 4,75% detectat pels gendarmes a Bordeus. Què deu pensar, davant el nostrat 4,85%? Com reaccionarà, en veure’s descavalcat del palmarès, una trista medalla de plata de la qual ningú no se’n recorda ni en fa cas? Coneixent com són els bascos, que tallen troncs amb unes destrals impossibles, que aixequen blocs de pedra de tres-cents quilos com qui porta un 'six-pack' de cerveses, ja ens hi podem posar de peus: ens el fotran, perquè dura poc l’alegria a la casa del pobre.