Publicitat
Publicitat

Camí d’hivern

D’Entor a l’estany de Querol i les basses de les Salamandres

Qualsevol guia pràctica per a excursionistes us dirà que és més prudent fer caminades de muntanya a Andorra entre maig i octubre. Estan carregats de raó: és més prudent. Els bojos que pugen cap als llacs al mes de desembre s’arrisquen a enfrontar-se a plaques de gel que s’amaguen al costat dels senders fangosos, enfonsar-se en la neu fins als genolls, perdre els camins marcats i haver de tornar per reprendre’ls. Si no els neva, fa fred i fa vent; si toca un dia assolellat, s’han de dur ulleres de sol per a no danyar els ulls; si baixa la boira, el paisatge es torna monòton. Ara bé, camins d’hivern ofereixen petits plaers que no hi són a l’estiu: petjades de les potetes de guineus i cabirols a la neu fresca, el so del riu sota els teus peus, àligues fosques enmig d’una esplanada blanca, branques dels avets decorades a la nadalenca per la mateixa natura. A mi, caminar a l’hivern em provoca una sensació de seguretat, en tota probabilitat falsa, com si la neu ho torni tot més senzill, com si l’herba gelada m’aguanti millor que a altres èpoques de l’any: sóc filla de la neu.

A l’hivern, les excursions per les muntanyes andorranes són un esport de risc i s’han de prendre com a tal. Les precaucions elementals (bones botes, pals adequats, roba d’abric, guants, barret que protegeixi les orelles, menjar i aigua, mòbil amb prou bateria, descarregar-se l’Alpify) s’han de doblar: els caminants d’hivern sempre han d’anar en grups o com a mínim, en parelles, com si fossin submarinistes. Seguir la previsió del temps esdevé més important que a l’estiu, i sempre hem d’estar preparats per girar cua en qualsevol moment que veiem que les condicions atmosfèriques empitjoren. Ara bé, naturalment no es produeixen tants accidents com amb l’esquí: entre d’altres raons, perquè hi ha molt pocs aficionats que s’hi dediquen. La solitud i l’harmonia de la muntanya és gairebé absoluta. Fins i tot els flocs de neu que cauen a les mànigues de les jaquetes semblen tenir una forma més perfecta: hem intentat fer-ne fotos abans que es fonguin, però no feia prou fred.

Avui hem escollit la ruta que porta des del poble canillenc d’Entor (s’hi arriba des de Ransol, després de les Caves Manacor i abans del pàrquing de Tarter, direcció Les Plans i al cap de 2km, Entor) fins a l’estany de Querol i les basses de Salamandres. És un camí que hem escollit perquè l’hem fet diverses vegades a l’estiu, i és raonablement fàcil: a l’estiu, tota l’excursió ens ocupa unes tres hores; a l’hivern, n’hem trigat quatre. Té un desnivell d’uns 500m, i està molt ben marcat amb rodonetes grogues (de recorregut comunal), des del principi fins als mateixos estanys. Hem fet una mica de 'volta tonta' per les muntanyes al voltant dels estanys, i per tant hem fet uns 10 quilòmetres de recorregut. Les basses d’aigua cristal·lina, llar del tritons, estan ara mateix del tot gelades i per tant, més que llacs, semblen truites gegants i rodones, fetes de gel. A la vora de les basses, tot està força nevat. És molt aconsellable portar raquetes per a les parts d’excursió on es troba la neu fonda: nosaltres no en portàvem i hem acabat el recorregut amb les botes plenes de neu. Tot i així, no hi ha res comparable amb l’experiència de caminar pels boscos silenciosos de pins i avets, per les pedres marrons i taronges, per les pinyes gelades, cap a l’any nou, cap a les noves esperances i nous reptes. Mai he pregat tant com prego baixant muntanyes: Senyor, tingues pietat de nosaltres. Fes que aquesta vegada no ens la fotem, que no ens matem inútilment. I sempre baixem bé, sempre hi arribem intactes, i els brancs vermells de moixeres ens donen la benvinguda al nou any i als nous camins.