Cantata del cafè

M’agrada el cafè. Prendre el primer del dia és la segona acció que faig després de llevar-me. Procuro no fer-ne cap després de dinar i, més o menys, controlar-ne la ingesta. Alguna vegada, si en porto tres, em noto lleugerament accelerat. No sé si és bo o dolent per a la salut. Tampoc no em preocupa especialment: hi ha vicis pitjors, més destructius. Ara es veu que ha sortit un estudi d’un prestigiós centre de recerca que assegura que tres tasses de cafè al dia 'redueixen la mortalitat'. Sempre m’han fet gràcia aquesta mena de titulars, tan mal fets que qüestionen la professionalitat del periodista que els redacta. Alguns precisen, i encara rai, que la mortalitat reduïda és 'la prematura'. Morir-nos, ens morirem tots, i ni les tres tasses de cafè ens salvaran del fat. Si no et mors per una causa, ho faràs per una altra. Deixar el tabac farà que visquis millor, però no és un passaport cap a la immortalitat. Que millora la salut pública, segur. Que acabaràs estirant la pota, també. Mentrestant, com cantava la soprano a la 'Cantata del cafè' del vell Bach, "wie schmeckt der Coffee süße, Lieblicher als tausend Küsse" (que dolç que és el cafè, més deliciós que mil petons). Potser no sigui ben bé així, però aquesta és la idea.