Publicitat
Publicitat

Cendra

Recordo, de petit, la quaresma, en aquella tenebrosa combinació entre una primavera que empenyia i acabava per triomfar i una celebració més aviat fúnebre

Ahir va ser dimecres de cendra. Per a molts, si no hi haguessin hagut les vacances escolars probablement no se n’haurien adonat ni del carnaval, una festa que potser tenia algun sentit a l’antic règim, però que avui, més que una festa, és una excusa. Recordo, de petit, alguna greixosa imposició de cendra al front, el dejuni i l’abstinència en forma de lluç arrebossat. I la quaresma, i tant, en aquella tenebrosa combinació entre una primavera que empenyia i acabava per triomfar i una celebració més aviat fúnebre, teixida amb viacrucis els divendres i lletanies inoblidables (“per vostra passió sagrada / adorable redemptor / perdoneu altra vegada / aquest pobre pecador”). La ràdio en Setmana Santa -només hi havia un parell d’emissores audibles, més les magribines- era d’un blanc i negre pretridentí, fet de ‘saetas’ i descripcions de passos salmantins. Encara rai que aquelles set setmanes d’angúnia mística culminaven amb una festa més alegre, amb pollets, plomes, mones i caramelles. Tot s’ha anat aigualint, anivellant, no sé si per bé o per mal, i potser els de la meva generació (que tampoc no som tan grans) haurem estat els darrers a viure-ho amb aquesta intensitat. Que si ho trobo a faltar? No pas. Que si ho enyoro? Tampoc. Només que estic content d’haver-ho viscut, d’haver conservat uns retalls de memòria i de compartir-los abans no es fonguin com llàgrimes en la pluja, que deia aquell.