Completar la renovació
El que no es poden permetre els liberals és mantenir-se igual que ara, podria ser el pitjor dels escenaris per a ells
Els liberals van arribar a les passades eleccions amb un procés de renovació inacabat. Recordem que el partit no es va liquidar gràcies a un deute que ningú va voler assumir, a la tossuderia d'uns joves escèptics davant de l'onatge taronja, i a uns històrics prohoms parroquials recelosos del projecte Martí. El 2009 s'hi van avenir a fer la gran coalició, és veritat, bàsicament amb l'objectiu compartit de fer fora Bartumeu, però al llarg de la passada legislatura es va anar veient que la barreja no quallava i va desembocar en la presentació de la pròpia candidatura liberal a les eleccions de 2015.
Aquells joves que van mantenir la flama del partit no tenien en aquell moment l'experiència política que els donés la suficient credibilitat per créixer electoralment, ni tan sols tenien un líder, i per això van anar a raure a les mateixes fonts del passat. Els hi va anar bé, no cal negar-ho. Malgrat que no s'aconseguís trencar la majoria absoluta de Martí -Ordino ho va evitar-, com a partit van fer un bon resultat.
Els joves d'aleshores ja s'han bregat políticament al Consell, fins i tot han patit el desgast d'unes comunals que no els van ser gens propícies. Ara els hi cal completar la renovació. Però s'enfronten a un gran dilema: acabar la renovació amb la comprensió i el beneplàcit de les forces del passat o, si no s'hi avenen, fer-la deixant anar llast pel camí amb totes les conseqüències que això comporta. El debat intern sobre la fórmula per elegir el candidat a cap de Govern és segurament l'element clau per enfilar la recta final de la renovació.
Des del meu punt de vista el que no es poden permetre és mantenir-se igual que ara, podria ser el pitjor dels escenaris per a ells.
