Opinió 06/05/2017

Connvivència malaguanyada

A la Catalunya Nord entre tots hem aconseguit que el català no serveixi gairebé per res. I una de les poques esperances que els queda som els catalanoparlants de la resta de territoris

i
Agustí Mas
3 min

Fa unes setmanes, la professora de francès a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Osona, ens proposava amb tota la innocència del món fer una estada d’un cap de setmana a Ceret, al Vallespir, per practicar el francès. Això em va provocar en certa manera un xoc mental. Sempre em va quedar gravat a la memòria quan, a primera ensenyança, a l’Escola Salesiana Santa Maria de Ripoll, la mestra ens ensenyava els rius, les valls i les muntanyes de la comarca, així com el nostre entorn més proper. I ens explicava que el Ripollès limitava amb Osona, el Berguedà, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i la Garrotxa. I que les seves capitals eren, respectivament, Vic, Berga, Puigcerdà, Prada (amb la qual Ripoll està agermanat), Ceret i Olot.

No sé a sant de què va venir, però l’altre dia a classe li vaig dir a la mestra de francès que per a mi era contradictori anar a Ceret, a Prats de Molló o a Cotlliure a practicar el francès, encara que aquest idioma s’hi parli. Llavors va ser ella la que es va quedar una mica parada. Però oi que ens semblaria contradictori que algú de Tolosa anés a Barcelona a fer una estada lingüística per practicar el castellà? O a Andorra la Vella per practicar el portuguès? Sembla que al final, una mica, em va entendre.

Per altra banda, aquesta setmana sentia unes paraules que em reconfortaven en aquest raonament. Tot recollint el seu premi Serra d’Or 2017, l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, deia: “Vinc del nord, on la llengua es mor i desapareix”. I automàticament vaig pensar: és que si anem a la Catalunya Nord i els catalanoparlants renunciem a fer-hi valdre amb naturalitat la nostra llengua, encara cavem més fonda la tomba del català! I tornem a ser al cap del carrer: si no fem servir la llengua, la convertim en inútil i innecessària. I perquè una llengua pervisqui, cal que com a mínim sigui útil. Si volem que aguanti, ha de ser necessària. I perquè estigui normalitzada ha de ser imprescindible.

A la Catalunya Nord entre tots hem aconseguit que el català no serveixi gairebé per res. I una de les poques esperances que queda als nord-catalans amb consciència lingüística som els catalanoparlants de la resta de territoris. Ens esperen amb els braços oberts i amb els ulls brillants. No és poesia fàcil, ho he viscut i m’ho han dit ells mateixos. No pequem per connivència: no els defraudem i no ens canviem de jaqueta quan passem la ratlla. Parlem en català i de seguida veurem l’emoció a la cara d’aquells que ara només el poden parlar dins de casa. També veurem les ganes de voler-lo parlar que tenen molts dels que no han tingut l’oportunitat d’aprendre’l a casa o a l’escola.

Ara per ara, si algú pot tornar a fer necessària la nostra llengua a la Catalunya Nord som sobretot nosaltres: el voluminós turisme del sud o les empreses que hi interactuen, entre altres. Això, sense oblidar tot el que tenim a les nostres terres i que atrau cada cop més nord-catalans: llocs de feina i centres universitaris on el català sovint, i per sort, és imprescindible. I recordem-ho, sigui on sigui, un avenç per al català és un avenç per a la nostra llengua, la de tots els catalanoparlants, cosa que ens beneficia a tots.

stats