Publicitat
Publicitat

Cotxes

Ja gairebé no caben al niu. Aprendran a volar, a buscar-se la vida en un entorn que potser no serà fàcil, i aprendran així a conjugar el verb més bonic de la catalana llengua: esquerar

Hi havia un niu, sí, damunt d’una biga. En un lloc estranyament accessible, gairebé a peu pla, quan hom creuria que els nius demanen un mínim d’intimitat i tranquil·litat. Estava buit, però es coneixia que havia estat construït amb traça i amor, amb les palletes enllaçades, el borrissol tèrmic, l’esfericitat precisa. Una ventada hivernal se’l va endur i me’l vaig trobar un dia a terra, mig desfet. Però vet aquí que, amb l’arribada del bon temps, el van tornar a construir, al mateix lloc. Mica a mica, de manera gairebé imperceptible, anava prenent forma. Mai no havia pogut veure qui n’era el responsable, perquè els arquitectes-enginyers-paletes actuaven amb notable discreció. D’això en fa unes setmanes.

Diumenge passat, en fer una comprovació rutinària de l’interior, hi vaig veure tres ous. Blancs, petits. Algú els covava, naturalment: era una cotxa fumada, que es reconeix per la seva cua vermellosa, molt elegant. Tenia por que la presència humana destorbés el misteri de la vida, però probablement la mare ja sabia que érem inofensius. Com a molt, una comprovació de l’estat de l’operació. L’endemà ja havien nascut els tres polls, que de seguida van aprendre a reclamar menjar i atencions. Ara, ja gairebé no caben al niu. Qualsevol dia d’aquests aprendran a volar, a buscar-se la vida en un entorn que potser no serà fàcil, i aprendran així a conjugar el verb més bonic de la catalana llengua: esquerar

PUBLICITAT
PUBLICITAT