Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Curtcircuit

La plaça d'Osca ha estat un dels espais que més he trepitjat durant la meva vida aquí, al barri de Sants. És petita, plena dels arbres més odiats per les persones al·lèrgiques –d'aquells que en arribar la primavera i l'estiu pinten de groc el trispol de la plaça– i queda com enclotada molt a prop de la imponent Estació de Sants i del nostre Central Park particular, el parc de l'Espanya Industrial. En aquell espai rectangular que queda entre els carrers de Riego i de Premià, m'hi he passat moltes, moltes hores –no tantes ni durant tant de temps com les persones autòctones, és clar. I hi he vist, també, moltes coses: celebrar les Festes Majors Alternatives de Sants entre setmana, jugar a la pilota, accions contra la violència de gènere, vermuts col·lectius per aturar i reivindicar-nos, milers de persones que havien modificat el recorregut d'una manifestació estudiantil i van fer-la més grossa que mai, hi he pres el sol, m'ha caigut qualque barrumbada hivernal, hi he conegut i m'he acomiadat de molta gent, hi he passat milers de vegades –hi pas cada dia, de fet–... Però, ara, hi ha coses que ja no es podrien fer. Ara, l'espai, ens l'han expropiat. Ara és de les cadires i les taules i els para-sols. Ah, i de les cadires individuals que fa uns anys van substituir els bancs, és clar.

L'altre dia vaig anar a un debat sobre els canvis que ha patit la plaça des de la seva creació fins a l'actualitat perquè en Marc, un dels meus companys de la cooperativa i una de les persones que millor em fan entendre què està passant, participa al web-doc La Plaza Ordinaria, que us recoman que mireu. La qüestió és que em va fer pensar en Mallorca. “El problema no és la plaça d'Osca, és el model”. El model. El maleït model que ens duu al penya-segat del col·lapse fora frens, vaig pensar. Venia de la meva decepció monumental amb l'aprovació de l'autopista Llucmajor-Campos i me'n vaig anar a ca nostra pensant que, al final, tot es redueix a això: des del govern i el seu entorn més proper, crec –puc estar equivocada, eh– no entenen o no accepten o no assumeixen –digau-li com vulgueu– la crítica o la discrepància perquè no comprenen que no ens queixam –només– de coses puntuals, sinó que cada dia hi ha més gent que qüestiona i pren partit contra el model. Del tipus esmena a la totalitat, no esmenes de modificació, vull dir. I aquí crec que és on es produeix el curtcircuit. La desconnexió.

S'han d'aplaudir accions com la moratòria anunciada aquesta setmana perquè és un exemple de bona voluntat i valentia, en els temps que corren –tot i que no entenc que sigui només d'un any i que els hotels 'boutique' quedin exclosos–. S'ha d'aplaudir que es Trenc sigui parc natural. I tant, que s'han de fer mamballetes, però no deixen de ser pegats damunt una roda que, tanmateix, no sembla que vulguin fer aturar de rodar del tot. I aquí és on, crec, es produeix el trencament amb molta gent. Podem i MÉS –perquè a can PSIB fa anys que tenen molt clar el seu model, que és l'actual–: no podeu demanar que molta gent que us va votar aplaudeixi un pàrquing de 400 cotxes dins un parc natural ni que aplaudeixi una autopista disfressada de desdoblament. Això no els ho podeu demanar ni ho podeu esperar, perquè en campanya, durant tot el relat que vàreu construir i que va fer il·lusionar a tota aquesta gent, vau posar el llistó molt alt.

Alguna gent ha utilitzat aquests dies el concepte de postveritat per menystenir les persones discrepants amb les últimes polítiques. Ja em direu si no és postveritat el desdoblament. O l'economia creativa i la ciutat moderna. La llàstima és que, aquesta vegada de manera molt evident, sembla que des dels partits l'única veritat sigui la seva. La resta? Enemics, gent que fa nosa i persones susceptibles d'ignorar. Després ja vendran els mals al cor i els retrets, no passeu pena.

Etiquetes