Opinió 19/08/2017

Des del bressol estant

Ripoll, Bressol de Catalunya, no és bressol de jihadisme. Estic segur que en un poble pacífic, on tothom es coneix i entre tots es fa tot, res ha contribuït a engendrar aquestes actituds inhumanes.

i
Agustí Mas
8 min

Dijous 17 d’agost. Estic de vacances. Vagarejo per casa pensant si me’n vaig a l’Ikea, a fer una volta amb bicicleta... Finalment se m’acut que a la tarda podria pujar fins a la zona de Fontalba, a Queralbs, i passejar fins a la vall de Núria. Ho acabo fent. Ignoro bastant les notificacions del telèfon com acostumo a fer quan no treballo. Però arribant a Núria, el company amb qui vaig, comença a informar-me de l’atemptat de Barcelona.

Res pot evitar que se’m posi literalment la pell de gallina quan el company m’ensenya la foto del primer sospitós, Driss Oukabir. Aquell nano era de Ripoll. L’havia vist més d’un cop pel carrer. Des d’aquell moment se m’activa aquesta mena d’esperit que potser tenim tots els periodistes, i que últimament em preocupa, de no processar emocionalment determinades coses mentre gestionem informació. És aquesta mena d’adrenalina professional. Miro el mòbil i veig com alguns companys en grups de WhatsApp expliquen al moment com veuen passar Oukabir per davant seu, asseguts a una terrassa del centre històric. Va cap a la caserna dels Mossos d’Esquadra a entregar-se però uns agents redueixen unes desenes de metres abans d’arribar-hi.

Encara no sé com m’ho vaig fer, però el camí de tornada fins a Fontalba, pel mig de la muntanya, el faig mirant pràcticament tota l’estona la pantalla del mòbil. Vaig fent publicacions a les xarxes socials del Consell Comarcal del Ripollès de condemna i amb informació sobre l’atemptat de Barcelona. Alhora, intento destriar què és cert de tot el que circulava per les xarxes per passar-ho a companys periodistes fins i tot de llocs remots del món. Només desconnecto un moment perquè passem pel costat d’una família d’isards, uns quatre o cinc, que poc després s’esmunyen entre els boscos. En pocs moments del trajecte l’imponent paisatge del nord del Ripollès aconsegueix desenganxar-me del telèfon. El WhatsApp treu fum. Circulen tot tipus de missatges i notes de veu que sembla que sobrepassin els límits de la versemblança. Tot el país, i igualment el seu bressol històric, Ripoll, bull.

Arribem al cotxe que gairebé és fosc i tot baixant cap a Ripoll seguim per la ràdio la compareixença del president Puigdemont. De mica en mica vaig prenent consciència del que ha passat. No sabem ni si podrem entrar al poble perquè circula que hi ha controls policials a totes les entrades. Arribo a Ripoll sense problemes i veiem un escamot de Mossos d’Esquadra amb armilles antibales i metralladores inspeccionant racons del centre vila. La sensació és d’incredulitat i perplexitat. Però la vida a les terrasses i els carrers segueix amb normalitat. Me’n vaig a dormir a les tres, després de repassar tot el que diuen i han dit les televisions catalanes, espanyoles i estrangeres, repassar els diaris principals del continent i informar-me d’un segon atemptat. Ara és Cambrils.

Divendres 18 d’agost. Dos quarts de vuit del matí. Estic tècnicament de vacances, però els que som una mica addictes a la feina no podem estar-nos de fer coses de feina. M’aixeco de llit i, trencant les meves rutines matinals habituals, sense ni esmorzar ni dutxar-me, em vesteixo i vaig cap a la seu del Consell Comarcal del Ripollès. Cal abaixar les banderes del balcó institucional. Podria demanar a algú que ho fes però prefereixo no molestar ningú i aprofitar la imatge per publicar també un anunci de les concentracions convocades pel migdia La intenció era tornar de seguida cap a casa i jaure altre cop al llit. El dia abans ja havia sigut prou intens.

Mig adormit, doncs, surto al carrer, faig uns metres, i em quedo glaçat i palplantat al mig d’un dels ponts que creuen el Ter. El pont del costat està farcit de policia. Dos o tres furgons policials negres, cotxes patrulla, cotxes de paisà, i diversos agents armats amb metralladores, alguns dels quals se’m queden mirant. Miro endavant i, el panorama és el mateix i fins i tot hi ha una ambulància. Tinc la sensació que m’he colat en un camp de batalla sense voler. No sé què fer. Em ve una dona per darrere i em diu que tenim el poble ple de policies i que més avall han matat algú. Com sempre, part de versemblança i part de surrealisme. Evidentment la segona part va resultar falsa. Veig que pel mig de la policia el trànsit de cotxes és normal i també hi ha algun vianant. Altero una mica la ruta habitual per no passar pel mig dels agents armats.

Poc més tard, torno cap a casa i veig de nou el panorama. Estic tant descol·locat i esmorzo una mica tot mirant la televisió. Veig que alguns canals tenen tota l’estona punxades càmeres enfocant un altre bloc de pisos de Ripoll. Allà al costat hi viu una bona amiga! Parlant amb ella per WhatsApp em comenta que dies abans de l’atemptat havia vist la famosa Telefurgo aparcada davant de casa i que, amb aquest nom, li havia cridat l’atenció. Després de veure-la per la televisió i que la identifiquessin com a sospitosa, n’informa els mossos.

Assabentat de com està el pati, novament aquesta mena d’adrenalina periodística m’impulsa a sortir a peu de carrer per veure què passa. Torno on havia vist el desplegament policial i segueix tot igual. Veient que per seguretat no quedem, decideixo quedar-m’hi, sobretot veient que hi ha altres companys periodistes. Torno a començar a rebre missatges de periodistes d’altres llocs i els passo fotos de la situació. Fins i tot em truquen des d’IB3 Ràdio, de les Balears, per entrar en directe al magazín matinal i descriure la situació.

Cap al migdia els Mossos d’Esquadra acaben l’escorcoll de l’edifici i se n’enduen un sospitós. Per sorpresa meva, en aquell moment el carrer està ple de ciutadans. No m’ho esperava. En sortir el detingut, alguns veïns comencen a escridassar-lo i insultar-lo. Això encara m’ho esperava menys. Tinc la sensació de viure en directe un programa televisiu barat sobre successos. Se m’acut gravar-ho tot amb el mòbil i una estona més tard, quan la imatge ja havia sortit per molts mitjans de comunicació, ho publico a les meves xarxes socials. Immediatament contacta amb mi una agència de notícies alemanya de matriu russa per demanar-me si poden fer servir les imatges. Altres mitjans com Russia Today, IB3... fan el mateix. Tinc la sensació d’haver estat útil com a periodista en una situació que mai a la vida m’hauria imaginat que viuria. I menys, al meu poble.

Vaig un moment a casa dels pares perquè no em va bé internet i, quan surto, a la plaça, nou desplegament policial. Igual que el d’abans. Però això encara em xoca més perquè és la meva plaça de tota la vida. És la típica plaça de centre, amb una part porxada, plena de terrasses de bars. Els mossos s’emporten dues persones del bar de davant l’edifici que custodien perquè els acompanyin en la inspecció. Les terrasses es van omplint de curiosos que fan petar la xerrada mentre presencien tot allò. Semblen les típiques tribunes de festa major. També de seguida tot s’omple de premsa. Ara ja n’hi veus de danesos, d’italians, i alguns opinadors reputats del país mòbil i llibreta en mà. Poso l’antena en les seves indagacions sobre qui viu al bloc, quants sospitosos hi ha, quants desapareguts en recerca, qui els ha influït per actuar així... Això comença a superar-me i procuro desconnectar i quedar-me amb les idees bàsiques i els passo el meu telèfon per si els puc ajudar. Paral·lelament vaig adonant-me que he estat convivint amb persones responsables de fets que van totalment contra els meus principis. La sensació no és de por. Tampoc és de ràbia. És com que no ho acabo de processar.

Poc més tard em trobo a primera fila veient com alguns agents treuen proves de la investigació amb bosses de plàstic blaves i les col·loquen just davant meu dins del maleter d’un dels cotxes de paisà. Immediatament després, els agents treuen un altre detingut i el tanquen a una furgoneta. Altre cop, crits i insults. La plaça està plena de gom a gom i alguns segueixen la furgoneta policial a crits.

Després de respondre altre cop les inquietuds d’alguns companys periodistes amb qui he estat en contacte durant les darreres hores, quedo per sopar amb un amic a casa seva i veure l’informatiu especial de TV3 tot comentant la jugada. Que si un dels sospitosos té parada al mercat dels dissabtes... Que si l’altre anava la nostra escola... Que si aquell vivia a tal carrer... Vaig a dormir tard i dormo també fins ben tard.

Dissabte Ripoll es lleva volent fer com si res. Però passejo pel mercat i em fa la sensació que hi ha menys parades i menys gent pel carrer. Podria ser simplement perquè és final d’agost. El poble està ple de premsa internacional: suïssa, belga, neerlandesa... L’ajuntament és un anar i venir de periodistes que prenen declaracions als regidors designats com a portaveus. Jo faig el mateix per tenir informació bàsica per respondre algunes consultes que rebo. Es veu que a la nit han registrat un altre pis del centre, el d’un home que fins fa pocs mesos era l’imam de Ripoll. Alguns periodistes diuen que és un altre dels abatuts a Cambrils. Parlo amb gent pel carrer i em trobo una coneguda de tota la vida. Em diu que és veïna d’un dels sospitosos i m’explica com va viure els escorcolls de divendres. Novament tinc una barreja de sensacions. De sorpresa i de com que això m’hauria de fer molta por però que no ho acabo de processar.

La informació que circula és tanta i tant saturadora que des de l’inici d’aquests esdeveniments suposo que he procurat blindar-me i deixar que m’entrés pels sentits només allò que volia saber. És una sensació molt estranya. Com de buidor, mal de cap... El que sí que em desperta un sentiment, i d’indignació, és la utilització política que alguns han fet de la gestió impecable de la crisi que ha fet la Generalitat. Veure com alguns diaris o alguns polítics utilitzen el concepte d’unitat en determinades connotacions ho trobo fastigós. Per sort, veig que la premsa internacional també retreu alguns d’aquests comportaments, així com determinades publicacions gratuïtament catalanòfobes a les xarxes socials. També em fa sentir orgullós la reacció positiva de molts barcelonins, aplaudint els Mossos d’Esquadra, descartant la por i defensant valors constructius.

Amb tot, segueix acompanyant-me, però, la sensació que el que ha passat és molt bèstia i no he processat emocionalment com tocaria. Les imatges que he vist en primera persona de tanta policia en el meu entorn habitual, el que t’expliquen coneguts que eren a la Rambla i els va passar la furgoneta a un pam, el que veus per la televisió... Crec que això tardaré a pair-ho i no sé si m’afectarà o no. Això sí, em preocupa veure si això marcarà un punt d’inflexió en un poble, Ripoll, on més enllà dels comentaris tòpics i habituals, mai hi havia la percepció de problemes amb la comunitat musulmana. La mainada d’aquest entorn juguen entre ells en català a les places. Estan integrats a les escoles. Són usuaris com qualssevol altres dels serveis de Joventut del Consell Comarcal del Ripollès i l’ajuntament de Ripoll, treballen a empreses com qualsevol persona, juguen als equips esportius del poble, hi fan activitats extraescolars... Segur que n’hi ha de problemàtics, però també n’hi ha que en són i tenen cognoms catalans..!

Amb tot, hi ha una cosa que tinc molt clara. Ripoll, Bressol de Catalunya, no és bressol de jihadisme. Estic segur que en un poble pacífic, on tothom es coneix i entre tots es fa tot, res ha contribuït a engendrar aquestes actituds inhumanes.

stats