Diàleg (en vers)

Dimarts passat em vaig alegrar de veure que, en un diari del país del costat, _de_ _cuyo_ _nombre no_ _quiero _acordarme_, havien donat tres estrelles verdes (el màxim són quatre i també n’hi ha de vermelles) a Teresa Colom, com a directora de Barcelona Poesia. Aquell mateix dia, el Palau de la Música Catalana acollia el Festival Internacional de Poesia, donant veu a quatre poetes exiliats o perseguits: Mohsen Emadi (Iran), Violet Grigoryan (Armènia), Easterine Kire (Nagaland, Índia) i Jaumana Haddadd (Líban).

L’encert a l’hora d’escollir els autors participants, el compromís social que demostrava la direcció del Festival, eren el motiu per elogiar Colom –i entenc que, per extensió, Manuel Forcano, que possiblement no repetirà com a codirector del Festival Internacional de Poesia després del seu recent nomenament com a director de l’Institut Ramon Llull.

Va ser una alegria de l’estil: “mira que bé, la Teresa Colom, que és d’aquí”. Sense recordar, en aquell moment, que jo sóc més aviat d’allà. Al final, l’obra de la Teresa Colom és universalment bona, amb la qual cosa és normal –o hauria de ser normal– que l’autora s’hagi fet un lloc Pirineu enllà.

A partir d’aquí em vaig començar a preguntar com és que aquest món de festivals i setmanes de la poesia ens sembla tan llunyà, quan queda clar que en aquest racó de món també hi tenim la nostra quota de talent. És ben bé com si la C-14 i la C-16, segons per a què, s’escurcessin o s’allarguessin.

No sé si seria ben rebut, si hi hauria prou massa crítica per al nostre propi festival poètic, però com a mínim podríem explorar les possibilitats d’intercanvi. De diàleg. Si és entre poetes, en vers, és clar.