Publicitat
Publicitat

Dicotomia patrimonial

Catalunya és patrimoni d’Espanya. Però el patrimoni de Catalunya no és patrimoni, per Espanya...

El flamenc, la sangria, els toros, la immensitat de Castella, la selecció de futbol, el castellà, la gràcia del gallec, el Pilar... És innegable que Espanya té un patrimoni ben ampli. Se’l sent seu, l’emociona, se l’estima, el llueix... Com qualsevol país amb una mínima autoestima! Però dins d’aquest imaginari col·lectiu espanyol s’ha fet patent que no hi entren els grallers, el pubillatge, els castells, la sardana, el pa amb tomàquet, els calçots, Montserrat, la verge de Núria, l’ou com balla ni la llengua catalana.

Aquesta reflexió ja fa temps que la vaig fer. Sí que és cert que algun pretès federalista poc pragmàtic intenta impostar un discurs que assimila en un sol imaginari tot el que cito al primer paràgraf. Però tots sabem que cap cotilla pot aguantar tot això a lloc. Tot això em ve al cap arran d’haver llegit un cop més un discurs habitual del director de l’Institut Ramon Llull, Manel Forcano. Ja quan l’acabaven de nomenar i el vam entrevistar a l’'Estira la llengua!' ens ho va dir: amb la cultura i la llengua, Catalunya ja és independent.

Aquesta afirmació de Forcano és força més pragmàtica que cap d’aquelles que venen de la tercera via (làctia). Tots els catalanoparlants residents en territori espanyol contribuïm econòmicament a l’Institut Cervantes. Però aquest institut només divulga el patrimoni castellanòfon. La catalanofonia ha hagut de crear l’Institut Ramon Llull perquè una llengua que no és precisament petita tingui algun organisme que projecti a l’exterior la seva existència i els seus creadors. I això no ho paguen pas tots els espanyols. Veiem, doncs, com la llengua catalana no és patrimoni espanyol? La llengua catalana ha d’anar per lliure.

És evident, doncs, que el patrimoni de Catalunya no interessa gaire dins l’imaginari col·lectiu espanyol. Però mentrestant, no deixen pas anar per lliure Catalunya. Al contrari, ara ha passat de menystinguda a saquejada. Fins i tot li roben revistes i paperetes! Catalunya és patrimoni d’Espanya. Però el patrimoni de Catalunya no és patrimoni, per Espanya... Heus aquí la dicotomia!

Ja planyo els de l’Institut Cervantes el dia que es confirmin les teories àmpliament fonamentades de Jordi Bilbeny, que defensen que l’autor del Quixot no era Cervantes sinó Servent; o sigui, patrimoni català.

Etiquetes