Doctor Mas

Te n’adones que et fas gran de veritat quan es comencen a morir els professors que més et van marcar. La setmana passada ens va deixar mossèn Mas, el doctor Mas. Josep Mas Bayès, fill de Ribes, ermità de Núria i canonge lectoral de l’església d’Urgell.

Em va fer classes d’anglès quan feia, fa un munt de temps, segon de BUP. Recordo que d’anglès potser no en vam aprendre gaire, però sí moltes coses de la vida molt més interessants que no pas els 'phrasal verbs' del programa. Mossèn Mas, el doctor Mas, era un veritable pou de ciència. Biblista format a Roma, professor en no se sap quants seminaris, poliglota dels de veritat, capaç de mantenir una conversa en arameu, es passava les classes explicant-nos històries apassionants del Perú, de la Xina, del Vaticà.

Per a nosaltres era, certament, un privilegi que un home de la seva talla intel·lectual i moral es dignés a fer classe a aquella colla de marrecs de poble. Després, quan me’l trobava pel carrer sempre tenia un retall de conversa aguda, després de la preceptiva resposta a la pregunta de rigor:

—Com va, mossèn?

—Malament, però no em queixo.

Fa uns anys va publicar uns quants llibres on formulava els principis d’un llenguatge simbòlic universal, basat en uns ideogrames senzills, essencials, extremadament fàcils d’entendre i aplicar. El vell somni de la humanitat. Com passa amb els genis, potser no se li va fer el cas que es mereixia. El recordarem. Descansi en pau, mossèn Mas, doctor Mas.