Publicitat
Publicitat

Donar garrot

Ens parla a tots nosaltres, amb una veu ronca, fluixet, fluixet, d’un episodi real, tangible: en algun moment del camí vam ser així. Còmplices.

Els objectes antics, tots, porten una càrrega emocional, perquè són projeccions materials dels seus posseïdors, reals o idealitzats. I les armes i els artefactes de matar ens fascinen: hom no pot evitar de pensar contra qui s’hauran utilitzat. Encara no he anat a veure el garrot exhibit a l’edifici de Govern. El concepte mateix de l’artefacte és esgarrifós, radicalment obscurantista, carpetovetònic. L’execució mecànica, perfectament calculada per combinar eficiència amb un esforç contingut. Res de l’aparatositat revolucionària de la guillotina, de la falsa democràcia de l’afusellament, de la trista i lenta forca. I donar garrot, quina expressió més terrible. A cada volta del caragol, una volta menys de vida. Hom no pot deixar de pensar en qui ho va inventar, en quin va ser l’argumentari per pensar-lo, dissenyar-lo i, en algun moment, provar-lo per primera vegada, per veure si de la teoria a la pràctica hi havia distància. El pitjor, la humil cadira de boga que serveix de darrer seient: domèstica, tan habitual. Però hem de tenir ben present que no hi ha cap garrot sense botxí, ni cap botxí sense que hi hagi una sentència de mort, legal, acceptada, popular. El garrot ens parla, a tots nosaltres, amb una veu ronca, fluixet, fluixet, d’un episodi real, tangible: en algun moment del camí vam ser així. Còmplices.

PUBLICITAT
PUBLICITAT