Publicitat
Publicitat

Eivissa vs. Ibiza

Quan vinc a aquesta illa, de la que estic enamorat, no puc evitar posar-me de mala llet, quan veig allò que és i allò que podria ser

Una paella, normaleta, bona, però que qualsevol dels meus amics valencians la supera amb escreix fent-la a casa, per a tres persones, demanada en un ‘xiringuito’ de platja a Eivissa. Això val 100 euros. Si hi afegim el vi, el pa amb allioli i un parell de complements més, podem arribar als 200 eurets, una clavada de campionat! Clavada que la gent paga, a no ser que facis el famós truc de l’’almendruc’, com vaig veure fer a les veïnes del costat: “que vingui el maître! Hem trobat un pèl al plat, tant al primer com al segon, i això no pot ser, en un lloc de categoria com aquest!”. Tot això dit amb gran escàndol i soroll, fent que els de les taules del costat es girin, aclaparant l’atenció de tot el ‘xiringuito’. Tal va ser l’escàndol que finalment el maître (per anomenar-lo d’alguna manera) va dir: “no es preocupin, que no pagaran res”. Unes autèntiques ‘cracks’!

Mentre uns paguem, altres en saben molt més i dinen gratis. Uns paguem, i ens caguem en tot, i uns altres, guiris tots ells, paguen i paguen contents. Fins i tot estan disposats a pagar 500 eurets per jeure i tocar-se les pilotes una estoneta en una mena de gandula en forma de llit sobre la sorra. La veritat és que si hi ha gent disposada a pagar similars animalades, doncs malament faria l’empresari de torn si no ho cobrés, però a mi m’hi trobaran poc.

Ara bé, Eivissa no és només això, encara que aquesta és una de les imatges que queden. Una altra és la dels joves que necessiten sortir beguts, perquè si no beuen, no hi ha diversió (que trist!) i que, com que surt de pressupost beure als locals d’oci nocturn, han d’organitzar ‘botellons’ al voltant dels famosos locals, on si no surts i balles aquella música ‘xumba xumba’ (que sembla la mateixa cançó durant hores!) fins a les 8 del matí, torrat fins a les orelles, no ets ningú.

Això queda d’Eivissa en la majoria de l’imaginari col·lectiu, de fet ‘Ibiza’! Poca gent coneix internacionalment el nom original en català de l’illa. En pocs llocs com a Eivissa he sentit parlar un català amb paraules tan autèntiques com ‘remorada’ (referint-se a un soroll molt fort) o darreries (referint-se a les postres). Paraules molt genuïnes i que a la resta de territoris de parla catalana ja han caigut en desús. Quan vinc a aquesta illa, de la que estic enamorat, no puc evitar posar-me de mala llet, quan veig allò que és i allò que podria ser. La imatge que té internacionalment l’illa queda ben lluny d’allò que realment és per a molta de la gent que viu aquí.