L’escriptor Antoni Serra –un intel·lectual mallorquí de la generació dels setanta, compromès i bon vivant, que la meva generació no reivindica prou– té una novel·leta deliciosa, 'Carrer de l’argenteria, 36', publicada el 88, amb una escena final que aquest divendres, 24 de febrer, va venir-me al cap, talment un flaix enlluernador i dolorós.
Cap al crepuscle de la narració, Ignasi, el protagonista –perdonau l’'spoiler!'–, home covard, d’escassa iniciativa pròpia, reflex de tants conciutadans, acaba com un més, acríticament, acompanyant la massa de burgesos i gent benestant de Ciutat que el 24 de febrer de 1937, ben prest, a trenc d’alba, assisteix a un espectacle macabre a les tàpies del cementiri de Palma: l’afusellament públic de quatre homes. Els seus noms no se’ns oblidaran. Ni què eren. Emili Darder, batlle de Palma, i Antoni Mateu, batlle d’Inca, ambdós mallorquinistes i progressistes, militants d’Esquerra Republicana Balear; així com Alexandre Jaume, diputat socialista, i Antoni Maria Ques, empresari i filantrop liberaldemòcrata. Enguany ha fet vuitanta anys d’aquells fets execrables, que em porten les imatges recreades en la ficció per la ploma d’Antoni Serra, però que es basen en una realitat contrastada pels rigorosos estudis de Lina Moner, Arnau Company o Josep Moll.
Darder, Mateu, Jaume i Ques foren assassinats per una maquinària més que planificada pel feixisme que controlava Mallorca des del juliol del 36, des del minut zero de la insurrecció militar, sotmetent la població civil illenca a un règim de repressió i terror sense precedents. Se’ls féu un consell de guerra. Els mataren per ser traïdors a la seva classe social –el delicte que es pagava més car–, per estar al servei del poble i per defensar els drets i les llibertats d’aquest país. Vuitanta anys, ha fet. Amb Darder, que estava malalt i no es podia ni sostenir dret, varen ser especialment cruels. El mataren com un ca, assegut i fermat a una cadira. El professor Miquel Duran explicava sempre a classe, a la UIB de primers del 2000, que entre els espectadors palmesans, amb molts patètics Ignasis com el de la novel·la de Serra, però també amb molts d’autèntics fills de sa mare carregats d’odi, es repartiren copes i es brindà amb vi i xampany. I ningú ha demanat perdó ni s’ha disculpat mínimament. Que es deixin els Campos de denunciar cantants de música afroamericana i les Aguilós o els Joserras de dir idioteses lingüístiques i que demanin disculpes sinceres pel que la seva tradició política va fer fa vuit dècades.
Pens en els afusellats del 24 de febrer i pens, també, en Valtonyc, ja que acabam de fer referència a l’ultra Jorge Campos –nota mental: no tornar a parlar d’ell mai més–. Josep Miquel Arenas, nat el 93 a sa Pobla, entrarà a la presó per un delicte d’opinió. Per rapejar, amb més o manco encert i gust –això va a criteri de cadascú–, una cançó que criticava el que ens hem empassat des del 78, fruit d’aquella derrota llunyana que els cossos de Darder i els altres demòcrates tirats a Son Tril·lo representen. La cançó, per cert, era un encàrrec de 'La Tuerka', espai a la televisió de Vallecas que presentava un politòleg madrileny de llinatge Iglesias abans del boom de Podem. Record perfectament haver vist el programa el dia que es va emetre i compartir amb els amics la impressió d’un jove mallorquí, que ja coneixia, cantant en català lletres contundents. Cansa una mica haver de defensar la llibertat d’expressió novament. Cansa haver de tornar-hi. Però sortosament tenim una Mallorca rebel que s’indigna, planta cara i que s’ha organitzat per reclamar una absolució que és de mínima decència. La que no podem demanar als qui mataren els alcaldes de Palma i d’Inca i milers de persones a la Mallorca del 36 i als seus descendents polítics. La que no podem demanar a un sistema que condemna a la pobresa energètica els més febles, empresona un al·lot per una cançó i absol personatges corruptes gràcies a la seva xarxa de contactes amb el poder. La que no podem demanar als partits i jutges que sostenen una forma de regir l’estat que no és democràtica i que es demostra com una forma d’acumular patrimoni il·lícitament per part d’una família privilegiada que va guanyar-nos tres guerres: una al segle XVIII, una el 1939 i una altra el 1978. Ja s’ho faran. Cada vegada es retraten més. Cada vegada està més clar que aquell relat perfecte dels documentals de Victoria Prego als anys noranta a TVE és fems. Ho tornarem a dir: Valtonyc, absolució! Darder, Mateu, Jaume i Ques, màrtirs de la memòria democràtica mallorquina! I si el rei vol corona… ja ho sabeu! Visca Portugal. O Irlanda. O la República Àrab Saharaui Democràtica que els juancarlistes del PSOE i del PP amics del tirà marroquí han deixat sempre tirada. Total, per al cas que ens ocupa, és el mateix.
