Publicitat
Publicitat

Estranys en un tren

Encara no sabem ben bé com acabarà, tot plegat, però el panorama dels vincles humans es modifica cada dia que passa

Això abans no passava. Sí, diuen que el món digital ens despersonalitza, ens allunya del contacte, refreda les relacions. Tot això és veritat. Ens en lamentem però després ens passem el dia maquineta amunt i maquineta avall, relacionant-nos amb una intensitat i una freqüència insòlita. Encara no sabem ben bé com acabarà, tot plegat, però el panorama dels vincles humans es modifica cada dia que passa. Ara els explicaré una batalleta succeïda fa una setmana. Al Twitter, el Santi Tola (un contacte a qui no tinc el gust d’haver desvirtualitzat) em comenta que és al tren i que veu com, un parell de seients més enllà, un passatger està llegint un llibre meu, amb visibles mostres de satisfacció (“fa pinta que s’ho està passant bé”). Ostres —li contesto—, és una escena que no he vist mai, i em faria il·lusió ser-hi. Replica dient (però jo no li ho havia demanat) que li fa com cosa retratar-lo.  Però al cap d’una estona rebo la imatge: pel que s’intueix, és un senyor amb barba rinxolada i ulleres, li ha demanat permís i ha acceptat. Naturalment, no se li veu la cara. El llibre és tret d’una biblioteca. És igual. Li dono les gràcies i li prego que transmeti els meus records. “No us conec ni a l’un ni a l’altre, però seran donats. La tecnologia, que allunya les persones, diuen”. I un parell d’hores més tard, el lector anònim fa una piulada: “Moments freaks: una passatgera t’informa que un autor s’emociona en saber que llegeixes el seu llibre al tren”. De manera que el tal Santi és passatgera i no passatger. No ho hauria dit mai. La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida.