Fira, la

S'ha dit moltes vegades que la fira de Sant Ermengol de la Seu és la fira més antiga documentada a la península Ibèrica, perquè la trobem esmentada en un document urgellenc del segle XI. No només pirinenca, ni catalana, ni –ehem– hispànica, ans peninsular, que aviat és dit. És a dir, que també hi hem de comptar Andorra, Portugal, Gibraltar i l'estranya república galaica del Couto Misto –quan funcionava.

No deixa de ser un mèrit objectiu, mil anys compten, i tant, però potser no sigui la millor manera de fer-ne la deguda propaganda, perquè el mèrit que té la fira no és del seu pedigrí sinó la seva capacitat d'adaptació als temps moderns. Ha estat el signe de la fira: el canvi constant. De dates, de contingut, de pretensions, d'abast i de ressò. Ben poca cosa deu haver-hi d'aquelles remotes fires medievals que es puguin reconèixer en la d'ara. De fet, d'aquelles no en sabem gairebé res, malgrat els esforços que fan els firaires medievals contemporanis per recrear-nos-les.

De la fira d'avui, en canvi, sabem que ens pot arribar a tocar la fibra sentimental: funciona com un catalitzador social, com a maionesa que lliga l'expressió de la col·lectivitat, com a punt de trobada, com a espai d'intercanvi en un món on a tothom li ve de gust sortir –de vegades– de la seva closca. En certa manera, és com la festa major de tardor, més compacta, més discreta, més radicalment pirinenca. I, a més, s'hi troba el millor formatge del món.