Gramàtica

L’altre dia em vaig firar la nova gramàtica de l’IEC. Em va fer una certa impressió. En part pel pes i pel preu -és relativament cara, però molt barata si comptem la quantitat de paraules que conté-, però sobretot pel que té de llibre reverencial, de pedra de toc, de bíblia, on la mà del tàndem Àlvar Valls-Roser Carol, en qualitat de correctors, ha de ser-hi molt present (tot i que invisible). Probablement no la consultaré gaire, i faré malament, però és un consol tenir-la a l’abast, no pas a la tauleta de nit, ans a la posella de les obres de referència. És com saber que has equipat el cotxe amb rodes de contacte, és aquest petit confort de posseir l’eina bona per quan et faci falta. Quan veus que cada vegada escrivim (i parlem!) més malament, amb més descurança i desinterès, quan ens limitem a satisfer la necessitat bàsica de comunicació i renunciem a l’elegància, a la precisió i a la pulcritud, tenir una gramàtica a casa no et vacuna contra la sapastreria, però és com una mena de salvavides, un escapulari amb el ‘detente bala’. Com que no sóc filòleg, fullejo els capítols plens de continguts misteriosos amb el respecte dels no iniciats. Em meravello davant la terminologia arcana, em delecto amb els exemples, rellegeixo paràgrafs de difícil comprensió, ressegueixo amb el dit les taules, miro embadalit els índexs. I una veueta interior em diu, si vols, pots: aquest és el missatge.