Publicitat
Publicitat

Indígenes del segle XXI

Segons les Nacions Unides, actualment hi ha prop de 5.000 pobles indígenes al món, dels quals la majoria resideixen a Amèrica

Què és el primer que us ve al cap al llegir la paraula 'indígena'? Segurament l'associeu amb vestits exòtics o tapalls, cabanyes de fusta i bambú, o amb un ambient selvàtic i salvatge. En algunes ocasions és així, en d’altres no. Segons les Nacions Unides, actualment hi ha prop de 5.000 pobles indígenes al món, dels quals la majoria resideixen a Amèrica.

Acabo d’arribar de Panamà i Costa Rica, on he tingut l’oportunitat de conèixer algunes d’aquestes comunitats indígenes: els Bribri, ubicats majoritàriament a territori costa-riqueny, i els Ngäbe, situats a Panamà. Abans d’aquesta experiència ignorava les dificultats que comportava treballar amb indígenes: no és tan senzill com entrevistar-se amb algú o visitar un grup de persones per conèixer més a fons el seu estil de vida. La majoria d’indígenes acostumen a ser desconfiats, a témer allò desconegut. Per accedir-hi es requereix de contactes que hi tinguin un vincle proper, d’un 'no indígena' o 'blanco'—com els anomenen ells—que s’hagi guanyat la seva confiança. Gràcies als costa-riquenys i panamenys que vaig conèixer durant el meu viatge, alguns Brirbi i Ngäbe van obrir-me les portes de casa seva, disposats a ser entrevistats davant d’una càmera i a parlar sobre la seva cultura, forma de vida i encaix en un món tan diferent al seu.

A Costa Rica vaig visitar les reserves Bribri de Cabagra i Salitre. El primer que em va cridar l’atenció era l’enorme distància entre casa i casa: per tal d’arribar a una reunió, els Bribri poden fer un recorregut d’unes 5 o 6 hores a peu. Arribar al punt de destí depèn dels impediments que es puguin trobar pel camí, com ara l’augment del cabal del riu o les fortes tempestes durant l’època de pluges. No llueixen cap tipus d’accessori tradicional, vesteixen com la majoria de costa-riquenys—un d’ells duia una samarreta del Barça!—, i l’únic tret que els diferencia són les faccions més pronunciades, una pell més fosca, i uns ulls més 'axinats'. A la reserva de Cabagra, cada casa comptava amb una antena parabòlica: els Bribri tenen televisió, Internet, mòbil, i fins i tot Facebook. El grup que vaig entrevistar s’organitza setmanalment en patrulles amb la finalitat de combatre els incendis forestals que amenacen els seus boscos, col·laborant amb no indígenes propers a la seva regió. A Salitre, però, la situació era totalment diferent: la reserva viu una guerra entre els Bribri i els 'blancos' que viuen a la seva zona. Baralles i crema de cotxes han estat alguns dels resultats d’aquest conflicte, que té com a objectiu reivindicar el territori Bribri.

A Panamà vaig conèixer una tribu totalment diferent. En el cas dels Ngäbe, se’ls podia distingir fàcilment pels vestits tradicionals de les dones: llargs, amples, cadascun d’un color cridaner—rosa, verd, groc, o fúcsia—i amb sanefes a les mànigues i al voltant del coll. A diferència dels Bribri, els Ngäbe no són tan sociables: accedir a ells va costar Déu i ajuda. M’interessava entrevistar a algú de la comunitat Ngäbe perquè fa mesos que es manifesten en contra de Barro Blanco, una planta hidroelèctrica que s’està construint al seu territori i que s’ha convertit en motiu de conflicte entre els indígenes i el Govern Panameny des del passat febrer. Gràcies al contacte d’un contacte d’un contacte vaig entrevistar a un cap de família Ngäbe, tot i que va ser una conversa molt breu. Com a curiositat, els Ngäbe poden tenir múltiples dones i lluiten entre ells per aconseguir-les. La majoria són de poques paraules i no gosen respondre si els saludes pel carrer—encara menys si es tracta d’una dona, acostumen a ser molt submises.

Panamà i Costa Rica compten amb més de 10 ètnies indígenes. Tot i les diferències socioculturals que cada poble representa, és interessant veure com han aconseguit preservar la seva història i tradició en un món desenvolupat. La convivència pot arribar a costar, però és possible i imprescindible.